Veus de Caritas contra la pobresa

Des de Caritas, l'Estratègia Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni es desenvolupa des de fa temps i té com a objectius prioritaris conscienciar sobre l'emergència global humanitària i potenciar la solidaritat, implicant a tothom amb accions concretes per construir aquest món millor. Per dur a terme aquests objectius, els Serveis d'Acollida i Assistència de Caritas són les principals portes d'entrada a qualsevol intervenció social realitzada per l'entitat, i on les persones reben les primeres respostes d'acollida i acompanyament de Caritas diocesana i Caritas parroquials.

Des de gener fins a setembre de 2012, les xifres parlen per si soles: d'un total de 1.220 persones ateses a Caritas Menorca, el 57% eren dones; el 84,42% del total tenien entre 30 i 44 anys; per orígens, els extracomunitaris (584) i espanyols (532) són els més assistits; el 65,08% són famílies, seguit de les persones soles (21,89%), mentre que per ingressos, el 24,23% tenien feina, i el 39,51% rebien subsidis de la Seguretat Social. Les principals necessitats ateses són alimentació, seguides de treball i habitatge.

Més enllà de les enormes dificultats encarades per cada persona atesa, es fa evident que el procés de crisi en el que estem immersos ha suposat importants canvis en la realitat social i econòmica, sobretot en aquelles llars on ja es vivia en situació de vulnerabilitat o inclús de pobresa i exclusió. Rere les xifres hi ha realitats ben properes: famílies joves amb infants; dones soles amb responsabilitats familiars generalment no compartides i amb dificultats per conciliar vida familiar i laboral; famílies sense ingressos suficients i amb un important creixement de deutes, que necessiten suport econòmic per part dels pares i altres parents; famílies on tots els membres adults es troben sense feina i compten únicament amb subsidis; famílies immigrants que davant un atur laboral prolongat han perdut la seva situació regular; persones soles majors de 50 anys, amb escasses opcions de trobar feina i per tant amb obstacles per poder acabar de cotitzar a la Seguretat Social; famílies i persones de retorn a Caritas després d'haver finalitzat processos anteriors, i amb les quals es fa difícil una nova feina amb ells ja que les noves circumstàncies fan que ara mateix tinguin molt poques expectatives de tornar a sortir-ne; i persones amb problemes físics o psíquics sense gaire possi­bilitats de feina i sense poder accedir a recursos o ajuts econòmics. Tenint en compte que la mitjana d'ingressos de les persones ateses a Caritas és de 322€ al mes, molt per sota del llindar de la pobresa (actualment en 651,5€ al mes per persona).

Totes aquestes realitats són ben a prop nostre, sovint de manera molt discreta però no per això menys greu. Però el més dur per aquestes persones i que s'afegeix de forma greu i important als problemes econòmics i materials, és la desesperança, la impotència i la frustració. Perquè aquesta situació estructural també està afectant les relacions humanes: les dificultats econòmiques i materials afegides als canvis en un món que es transforma més ràpid que la nostra capacitat d'adaptació fan que siguin més necessaris que mai espais de trobada on les persones puguin parlar i escoltar, per mitjançar en conflictes, acompanyar-se i compartir experiències per seguir endavant. La prolongació en el temps d'aquestes situacions fortament adverses i sovint difícilment superables per les circumstàncies complica les possibilitats de canvi i de millora, que afectarà a les pròximes generacions. I en el futur és on es troba el quid de la qüestió: la ràpida pèrdua d'avanços socials que no recuperarem quan finalitzi aquesta crisis.

L'augment de l'atur i la seva cronificació en determinats segments d'edat, sexe i formació ja és un fet evident: el 55% de les persones en atur duen més d'un any cercant treball, és a dir, són "aturats de llarga durada". Aquesta situació tan adversa desgasta els mecanismes de protecció familiar i obliga als afectats a recórrer a l'economia submergida (a tres euros l'hora si arriben a cobrar), amb l'endarreriment que suposa respecte a desprotecció laboral i debilitament de recaptació fiscal per inversions socials. Una de les conseqüències d'aquest empitjorament del món del treball serà que la desigualtat i la pobresa s'agreujaran, especialment per més d'una quarta part de la població: aquest fet ja és visible en quant el nombre de llars amb dificultats per arribar a final de mes ha passat del 26,8% el 2007 al 30,6% en el 2010, i en els casos més extrems, el nombre de llars sense ingressos és de més del 3%. I finalment, les contínues regulacions pressupostàries en els sistemes de protecció social, les quals consoliden una desigualtat a nivell territorial entre diverses comunitats autònomes.

La Setmana que ara comença ens vol ajudar a prendre major consciència i oferir-nos realitats que queden relegades en la celeritat del dia a dia. Fa pocs dies, la premsa anunciava que Espanya no tornaria a tenir els nivells de riquesa previs a la crisi fins a 2018, però també sabem i comprovem a peu de carrer que hi ha moltes persones que ajuden als qui menys poden o tenen, gairebé a contracorrent. No girem la vista davant de tanta feina: mai és un esforç balder, malgrat les dificultats semblin augmentar més que la voluntat de superar-les. La Setmana contra la Pobresa ens vol demostrar que tenim el deure social d'esforçar-nos tot el possible per eradicar o com a mínim, alleugerir la pobresa i oferir dignitat i justícia per a tothom. Tothom hi és dins, tothom ha de lluitar per estendre ponts i mans des d'un costat o altre de la riba d'aquest riu que no mira a qui arrossega. Procurem que la pobresa sigui només material, i evitem que ens empobreixi també l'ànima i l'esperit.