Només una qüestió d’opinions?

El passat mes de setembre, l'Ajuntament de Maó va celebrar la Setmana de la Mobilitat amb l'organització de diversos actes entre els que voldria destacar dues taules obertes al públic per analitzar la recent peatonalització de certs carrers de la ciutat. És d'agrair la iniciativa municipal de fer arribar la problemàtica urbana a la ciutadania, fomentant la informació i el diàleg constructiu, així com la crida a cinc arquitectes per vessar opinions respecte l'assumpte. Atès que el disseny de la ciutat és, principalment, una qüestió d'arquitectura, cal celebrar per partida doble l'encert de la convocatòria i dels debats.

Com no podia ser menys, el tancament al trànsit de vehicles posat en pràctica a les nits d'aquest agost en un tram del Port de Maó va ser objecte de discussió entre els convidats. En el meu torn de paraula vaig indicar que es tractava d'una mesura inadequada de discutibles efectes, per les raons que, a la fi d'aquest escrit, tractaré d' exposar.

Com ens recorda l'arquitecte Oriol Bohigas en el tercer volum de les seves memòries (1) , va ser des d'un vaixell que, fa més de mig segle, un jove passatger anomenat Josep Pla va descriure Maó com una ciutat dual. D'una part, a ran d'aigua, Baixamar presentava la imatge d'una estructura urbana conformada per una filera d'edificis llavors lligats a l'activitat portuària. En paraules de Pla, "un muelle y andén ceñido a la costa, en el cual se ve una larga sucesión de almacenes, factorías, fábricas, aserraderos, el decrépito edificio de la Aduana, depósitos, etc" (2). Un conjunt urbà unifuncional de la fi dels anys quaranta, avui transformat per la presència d'allotjaments turístics, habitatges, botigues i establiments d'oci i de restauració en convivència amb un considerable nombre d'embarcacions de pesca o lleure. El turisme, en definitiva, ha creat amb el pas dels anys un teixit més divers, tot integrant noves activitats que contrasten amb l'antiga descripció monocord de l'escriptor català.

Però els ulls del gran empordanès es van detenir, igualment, en l'observació del penya-segat, la gran barrera geogràfica que deslliga ambdós assentaments, és a dir, el port i la ciutat. "En la parte superior de esta riba, sobre el cantil de la costa, se desarrolla la población de Mahón, a la que se accede, desde el mar, por unas rampas en zigzag" (3). Certament, una falla geològica d'extrema verticalitat que divideix el territori o, com també descriu Bohigas, "un espai intermedi amb estructures urbanes impossibles d'adaptar a una orografia massa agressiva" (4) que, fins la construcció del Parc de Rochina a càrrec de l'arquitecte Claret, va fer del barri portuari un organisme quasi autònom respecte el conjunt de la ciutat.

Per a tant, les especials característiques de la rada maonesa acoten els límits a l'hora de plantejar alternatives a la mobilitat actual. D'una part, les condicions d'aïllament físic de Baixamar respecte la resta dels barris maonesos, ja comentades, que interrompen la seva estructura viaria en arribar a la barrera que imposa el penya-segat. De l'altre, el fet que la ribera portuària constitueix l'única via de comunicació possible en els tres kilòmetres llargs d'aquesta ciutat lineal que es desenvolupa des de la Colàrsega fins a la Cala Fonduco. Amb aquesta realitat, la interrupció de la circulació de vehicles practicada aquest estiu ha deixat notar els seus inconvenients en un àmbit prou extens.

Així, si el desviament del tràfic rodat cap els barris alts de la ciutat antiga, és el cas de les Tanques del Carme, ha provocat la saturació d'aquella xarxa d'estrets carrers, atapeint-la de vehicles, fums i sorolls en contrast amb la pau instal·lada en els menjadors de les terrasses del port, la connexió interna entre els molls ha sofert, no cal dir-ho, un bon daltabaix. I és que, a bon segur, la mobilitat de tantes persones que viuen, treballen, comercien, naveguen o gaudeixen de l'oci que ofereix aquest entorn han patit les conseqüències de la incomunicació per raó del tall de l'accés rodat.

Sovint, la comparança de Menorca respecte altres indrets geogràfics condueix a la importació de solucions manifestament alienes al context insular. Tant és així que les restriccions al tràfic de les dàrsenes de la Côte d'Azur francesa -així com, per desgràcia, els preus dels serveis nàutics - han estat posades com exemples del que hauria de ser traslladat a la nostra realitat. És un error, però no tan sols per les dificultats geogràfiques per a la connexió entre ciutat i port que van captar l'atenció de mestres com Pla i Bohigas, sinó perquè el Maó del segle XXI no és ni Saint-Tropez, ni Cannes, sinó un assentament compacte, però de molt baixa densitat, en una illa escassament habitada.

A diferència dels ports continentals de la Rivière francesa, "el mejor puerto natural del Mediterráneo", en paraules de Pla, no té allò que s'anomena un hinterland o territori interior amb suficients habitants dels que rebre suport. Més enllà d'aquesta petita terra, com tots sabem, només hi ha el mar. En aquestes condicions, amb una població limitada i dispersa que reclama l'ús del cotxe pels desplaçaments, cal suposar que les noves barreres a l'accessibilitat han produït efectes dissuasius, traslladant a la zona les conegudes sensacions de manca de vida, absència i solitud tant conegudes pels illencs. Concloent, s'han produït uns efectes contraris als objectius de dinamització desitjats.

Altra qüestió hauria estat si l'execució de bosses d'aparcament en l'altiplà, la reducció dels vehicles aparcats a la via pública de la ribera, l'adopció d'un sol sentit de la circulació rodada en els molls i la complexa millora de les connexions entre Maó i Baixamar haguessin estat posades en pràctica al llarg dels darrers anys. Però aquesta és aigua passada i ens cal mirar endavant sense oblidar que, tal com va dir al rentar-se les mans aquell procurador romà de Judea, també el regidor responsable advertí als mitjans que "...habrá opiniones para todos los gustos" (5). En veritat, apreciats lectors, tinc dubtes personals al respecte. No sé si la peatonalització del port pot reduir-se, només, a una qüestió d'opinions.

–––––
(1)Bohigas, Oriol: "Passar comptes". Edicions 62. Barcelona 2012.
(2) Pla, José: "Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza". Editorial Destino. Barcelona. 1950. Pag. 378.
(3) Bohigas, Oriol: Obra cit.
(4) Bohigas, Oriol: Obra cit.
(5) Diari Menorca 02/08/2012. Pag. 3