L’alè d’una nova pentecosta

D'entrada he de dir que, en el meu jo adolescent que llavors es desvetllava al món , no era gens conscient de la transcendència ni la repercussió que arribaria a tenir un concili que, certament, pretenia canviar el camí de l'Església. Tal vegada, per aquest motiu, no record haver sentit cap commoció especial davant l'anunci de la seva convocatòria. Encara que crec que aquesta mateixa vivència degueren experimentar la majoria de cristians adults vinculats a una Església ancorada en el passat, fosca i opaca, allunyada de la realitat i de la modernitat, que feia prop de quatre-cents anys que no es qüestionava a si mateixa.

En tot cas, encara que incapaç com era de formular amb coherència cap opinió sòlida, sí puc dir que sentia una clara sensació que moltes de les coses de l'àmbit religiós que regien les nostres vides havien de canviar d'una manera significativa. Notava que hi havia molt misteri i secretisme, por i manca de sentit- al manco per a mi- en diverses qüestions, especialment en el camp de la moral, obsessionada pel tema sexual. Com passa en tots els grans fets que succeeixen, s'ha de deixar transcórrer un temps considerable per prendre consciència del seu vertader abast. La perspectiva històrica permet tenir un criteri definit, que, en els inicis, es mostra incert i confús.

Sortosament la providència -l'alè de l'Esperit- va inspirar l'ànima del nou papa Joan XXIII, home senzill i discret, clarivident, obert , esperançat i bondadós. Tot just tres mesos després de la seva ordenació, convocava un nou concili, que seria la gran aportació de l'Església catòlica a les ànsies de canvi i renovació que van caracteritzar els anys seixanta. El Sant Pare el definia com a una flor espontània d'una nova primavera i també com a una Nova Pentecosta. Concebut com a una oportunitat per al diàleg, l'aperturisme, la reconciliació i la unitat, la magna assemblea havia de realitzar, amb alegria i sense pors, l'obra que requerien el signes d'un nou temps. En el seu breu i fecund pontificat, Joan XXIII va voler reafirmar, amb claredat, les finalitats per les quals el Concili havia estat suscitat i convocat: establir el paper i la missió de l'Església en el món; obrir una via a la reforma permanent de l'Església; mostrar una nova manera de presentar el missatge cristià i manifestar explícitament la confiança en la persona humana i la seva dignitat.
Una aposta clara per obrir l'estructura d'una Església, encarcarada pel llast d'un immutable i llarg passat , al vent renovador de l'Esperit. El nou Concili havia de mostrar al món la misericòrdia i no la severitat ni la condemna sistemàtiques, un tarannà que ha de caracteritzar una Església servidora i no autoritària.De ben segur, però, que es degueren haver de vèncer molts d'obstacles i reticències provinents dels sectors més conservadors de la Cúria vaticana. Foren quatre anys de debats intensos en els que no hi mancaren tensions. Tanmateix ni la prematura mort del papa savi i intel·ligent no va implicar cap inconvenient a la ferma embranzida que el Concili havia pres. El seu successor, Pau VI, va continuar amb entusiasme la feina, convocant les altres sessions fins a la seva culminació. Per primera vegada, qüestions que fins llavors eren inabordables a l'Església varen ser sotmeses a debat públicament. A la fi el Concili possibilitaria unes reformes agosarades que, uns anys abans, eren inimaginables. Amb paraules del teòleg Antoni Matabosch: Va representar un anar a fons en les arrels de la fe cristiana, en els seus orígens, un repensar el present des del missatge de Jesús, un resituar-se davant les realitats existents més enllà de la pròpia Església. Fou una oportunitat privilegiada per obrir-se a la societat i la cultura, reconèixer el valor de la llibertat humana i afavorir el diàleg ecumènic amb les altres confessions cristianes i les altres religions. A més també van ser fruits conciliars el pas, a l'àmbit teològic, d'un dogmatisme a una teologia centrada en el cor dels cristians com són els Evangelis i la Bíblia en general; la consideració de la Paraula de Déu com a fonament de la vida cristiana. La concepció d'un model d'Església com a comunió, com a poble de Déu i, conseqüentment, el redescobriment del paper del laic en l'Església. Important i significativa va ser també la reforma de la litúrgia i els sagraments, que es van fer més propers i comprensibles als fidels. A la fi, el celebrant ja no oficiava d'esquena sinó de cara a l'assemblea i es deixava el llatí, que molts pocs entenien, substituint-lo per les llengües vernacles.El Concili ens ha deixat, al llarg d'aquest cinquantenari, profundes petjades de renovació eclesial i el seu esperit original d'il·lusió i amplitud de mires que el va presidir. Cinquanta anys després és evident que resten molts temes pendents que s'haurien de posar al dia, per fidelitat al Vaticà II. L'Església que es mou entre llums i ombres, entre signes evangèlics i ambigüitats, entre avanços i reculades , fruit de la seva condició humana, hauria de vèncer la temptació del pessimisme que empeny a creure que el Vaticà II ha estat una oportunitat perduda. Tot i reconèixer que segueix sense completar-se la seva aplicació i pendent de desenvolupar la seva herència teològica, el meu natural optimista em fa creure que, malgrat tot, l'esperit del Concili segueix viu i vigent, capaç de donar una resposta apropiada als reptes que l'actualitat ens presenta.