A més atur, menys polítiques d’ocupació

Alguns no hem oblidat aquella memorable compareixença pública de la ministra Fátima Báñez en la que, a principis de febrer 2012, defensava la Reforma Laboral dient que "reconoce un nuevo derecho individual de los trabajadores a la formación". Contràriament als discursos de la ministra, el fet és que la partida dels PGE dedicada a Formació per a l'Ocupació ha baixat casi a la meitat de 2011 a 2013. Els que feien campanya amb eslògans com el de "centrados en el empleo" a l'hora d'assignar recursos a les polítiques d'ocupació ho fan a base de tisorades. Els números canten: Si es comparen els Pressupostos de l'Estat d'enguany amb els de 2011, els programes d'incentius a l'ocupació i els de creació d'ocupació es redueixen en un 143,7% i un 130,8% respectivament.

Aquestes dades són extraordinàriament negatives pel present i pel futur. Cal recordar que hi ha molts estudis –alguns de la pròpia Comissió Europea- que demostren que els països europeus més competitius i més desenvolupats tenen un índex molt més elevat que el que tenim al Regne d'Espanya (i a Balears) de població adulta participant en programes de formació contínua. Dit d'una altra manera, la formació al llarg de la vida hauria de ser un assumpte d'estat ja que, independentment del nivell acadèmic assolit abans d'incorporar-se al mercat laboral, la formació continuada de la població laboralment activa és imprescindible per progressar econòmica i socialment. És, idò, molt greu que la despesa pressupostada en formació específicament per a persones ocupades hagi passat dels 1.420 milions d'euros de l'any 2011, als 899 d' enguany.

I tanmateix, en l'actual situació d'alarma social que provoquen taxes d'atur del 24,6% al Regne d'Espanya i del 21,27% a les Balears (dades II Trimestre EPA 2012), aquestes retallades en els pressupostos de les PAO provocaran -més ben dit agreujaran- dos indicadors de descohesió social: per una banda, si no hi ha recursos suficients per requalificar i millorar l' ocupabilitat a les persones aturades de sectors, com ara, la construcció no s'incentivarà la transició d'aquests efectius laborals i seguirà augmentant l'atur de llarga durada; per una l'altra banda, les retallades en els programes d'incentius a la contractació i a la creació d'ocupació afectarà als col·lectius de persones aturades amb més dificultats d'inserció laboral, és a dir, joves, dones, persones discapacitades i majors de 55 anys.

Aquesta radical disminució de les polítiques públiques d'ocupació s'ha de contextualitzar en el marc més general de les polítiques de minimització de l'Estat del Benestar que tant diligentment practica el govern de Mariano Rajoy. Alguns autors ja parlen de que estam en presència de la substitució del Welfare State, protector dels més dèbils, generador d'igualtat d'oportunitats i que disminuïa desigualtats, per un Welfare de l'Austeritat, mercantilitzador dels serveis social bàsics, absent de intervenir per apaivagar el conflictes entre desiguals i, per tant, potenciador de les desigualtats. Tot plegat és una aposta equivocada de conseqüències imprevisibles. Ningú amb dos dits de front discutirà que els dèficits públics s'han de controlar, però sí discutim els ritmes, la magnitud d'aquesta disminució dels dèficits i l'absència de polítiques d'ingressos fiscals amb les que pagui tothom i paguin més els qui més tenen. El que és segur és que l'experiència d'aquests anys demostra que la política exclusivament basada en austeritat no funciona per sortir de la crisi i, a més de ser ineficaç, si es manté en el temps provocarà "efectes col·laterals" de noves i més punyets desigualtats difícils de digerir en una societat democràtica.

És per això que els que defensen aquests PGE, com un element de l'austericidi imposat per la troika europea (CE, BCE i FMI), haurien de tenir en compte dues coses: Primera, el Regne d'Espanya és, en termes del coeficient de Gini1 i segons dades d'Eurostat (disponible a http://epp.eurostat.ec.europa.eu/tgm/table.do?tab=table&plugin=1&language=en&pcode=tessi190), l'Estat més desigual de l'eurozona. Segona cosa, no haurien de menysprear que un referent tant dretà com "The Economist", comenci el seu darrer Informe Especial sobre l'Economia Mundial (disponible a http://www.economist.com/node/21564414) amb una frase lapidària: "La creixent desigualtat és un dels majors desafiaments socials, econòmics i polítics dels nostres temps".

A més de les retallades dels PGE a les polítiques per a millorar el capital humà i incrementar les capacitats d'ocupabilitat del cada vegada major nombre de persones aturades, els fons propis de la CAIB per a Polítiques Actives d'Ocupació semblen ser d'aquestes coses que el President JR Bauzá considera prescindibles. Esper i desig que canviï d'opinió. No debades en quasi tots el números de Panorama Sociolaboral i Temes Socioeconòmics que publiquem a la Fundació Gadeso proposem pactes socials, millores i concrecions entorn a les Polítiques Actives d'Ocupació d'acord amb les singularitats -estacionalitat, alt índex d'abandó primerenc del sistema educatiu, especialització en serveis, baixa mobilitat per mor de la insularitat, etc.- del mercat de treball balear.

Si no hi ha rectificació les conseqüències poden ser insostenibles.