Maó-Mahón

No ha passat desapercebuda la renúncia forçada a la forma Mahó, forma amb uns fonaments històrics i un rigor evident prou competents. De fet, és un topònim amb fort suport ciutadà i, en particular, entre la militància del PP. La influència de la tradició oral en els noms de les coses i dels llocs és tan important com la llengua i la correcció lingüística. Reiter l'expressió renúncia forçada perquè el compliment normatiu no deixa ara escletxes per a formes amb indubtable tradició i proves materials què, malauradament, no obtenen compassió ni excepció de les modernes convencions lingüístiques. Mos ha semblat que no és moment de més batalles què, independentment de la solució final, causen una erosió social cada vegada més insuportable. Ara no ha estat possible, el que no vol dir que no ho sigui mai més.

Hem optat, idò, pel pragmatisme, per una solució de consens, per una fórmula integradora, compatible des de les diferents tendències conegudes al voltant del nom de la ciutat, una fórmula avalada per la legitimitat d'un govern representatiu que conforma pràcticament dos terços de la Corporació municipal i que ha de gestionar amb responsabilitat la voluntat general expressada a les urnes. Així mateix, hem apostat per una solució de normalitat, que no és una altra que fer oficial a les institucions allò que és normal al carrer i que ha de ser analitzat com l'autèntica normalització.

Hi ha també un argument cultural i una motivació patrimonial irrefutables. Mahón, a més de forma toponímica, constitueix un referent al que no es pot renunciar, forma part del llegat cultural, històric, humà, comercial, industrial, patronímic. Condemnar-lo a la extra oficialitat o alegalitat pel propi ajuntament que hauria de custodiar aquesta marca és, al meu punt de vista, una de les decisions més desencertades preses en els darrers anys, tot i que respectable com totes les avalades per la representació democràtica. No basta dir que el nom en castellà és correcte i es pot emprar aquest nom, crec que s'ha de protegir ben igual que la forma catalana, perquè la referència mundial de Mahón és aquí i no la podem rebutjar, és patrimoni i seria absurd –ho ha estat aquest anys- renunciar a un nom que universalitza aquesta ciutat, que mos identifica intuïtivament, sense embuts.

El nom oficial no va contra el català. Cansa, molesta, fatiga la demagògia que s'ha emprat en contra el PP, els insults rebuts fins i tot en el plec de firmes registrades en aquest ajuntament per Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya. El nom oficial tampoc va contra el castellà. Fins ara ha semblat que una denominació havia d'anar forçosament contra l'altra quan la convivència és possible, natural, complementària i legal. Per açò, és Maó, per suposat, i és Mahón també.

Aquesta convivència pacífica, lliure i harmoniosa es va trencar justament amb l'acord d'interessos perpetrat a aquella sessió del 30 de juny de 2005 entre el PSOE i el PSM. L'esquerra havia tingut vàries oportunitats amb majoria de 2/3 de la Corporació per aprovar el canvi de nom oficial al català i mai no ho havia fet. En particular, es recordat el plenari d'abril de 1984 quan el batlle Borja Carreras-Moysi es va absentar per impedir d'aquesta manera la –aleshores- "regularización" del topònim. A la memòria col·lectiva ha quedat l'operació Estribor com a causa de fons per a la nova forma del nom, va servir a uns per tapar les seves vergonyes i als altres per vendre un triomf quan, realment, va ser una rendició clamorosa.

Finalment, agraesc sincerament a la societat maonesa el tarannà obert, madur, sensat i compromès amb una qüestió que, essent tan nostra, ha estat sacsejada i polemitzada impunement per veus i elements que res hi tenen a veure amb el nostres sentiments i tradició. Hem contestat amb respecte, educació i la sobirania que mos empara per decidir sobre els nostres assumptes.