Elogi de la tolerància

Sovint els ciutadans ens n'omplim la boca d'aquesta paraula: tots, qui més qui manco, feim al.lusió al respecte i a la tolerància, i és així com solem sentir moltes vegades aquella frase solemne de "yo respeto sus opiniones, pero no las comparto", i és aquí on voldria fer un incís. Moltes vegades aquesta expressió sona, simplement, com una frase feta que, per l'entorn i les circumstàncies en què es pronuncia, no se la creu ni el que la diu ni el que l'escolta, i tot açò per un motiu principal: la tolerància, o és sincera o no és tal.

Per a començar s'ha de dir que la tolerància està absolutament barallada amb el fanatisme. La persona que està molt tancada en les seves idees –siguin de caire lingüístic, religiós, polític, etc- difícilment està disposada a 'suportar, aguantar o resistir' les acciones i opinions dels demés, quan aquestes són distintes a les seves, de manera que en tal cas els altres passen a ser els deus adversaris, quan no enemics. Difícilment, per tant, dites persones podran ser tolerants, perquè no estaran disposades a cedir en quasi res.
L'autèntica tolerància és un tresor, una virtut a l'alça. És una actitud en positiu que neix del fons de l'ànima. Es tracta d'una disposició a admetre en els altres (al manco parcialment) una manera de pensar, de creure o d'actuar diferent de la nostra.
En molts casos i per a moltes persones, es tracta d'una assignatura pendent: si no aprenem a ser tolerants, no tindrem pau, ni amb els altres, ni contra els altres, ni sense els altres, ja que tampoc en tindrem amb noltros mateixos.