Doblers de plàstic

Però aquesta transformació no és innòcua. Podríem parlar de la incontinència consumista relacionada amb aquestes facilitats, o de les llacunes de seguretat (menors que fa uns anys, és cert) en el pagament electrònic. Però açò serien reflexions per a una altra ocasió. Una notícia recent, que ha passat bastant desapercebuda als grans mitjans de comunicació (per què deu ser?) m'ha dut a fixar-me en un aspecte molt més immediat i directe: que la dependència dels doblers de plàstic facilita tota mena d'abusos, alguns propers a l'extorsió, per part dels bancs i de les corporacions titulars de les targetes.

La banca espanyola ha pujat de mitjana un 11,65% les comissions per targeta de dèbit, i un 9% per les de crèdit; enguany els bancs han guanyat 14.000 milions d'euros més que l'any passat amb les comissions que cobren per targetes, manteniment de comptes i serveis al client. I atenció: la raó per les quals els bancs apugen les comissions és perquè necessiten compensar l'impacte del sanejament que han d'afrontar a causa de la punxada de la bimbolla immobiliaria, causada, no del tot però sí en bona part, per aquestes mateixes entitats bancàries. Les seves males pràctiques els han provocat problemes, i ara carreguen la factura de les reparacions als seus clients. Vaja, res diferent del que fa el govern: fer pagar a tota la població, i especialment a les classes populars, els plats trencats d'unes polítiques econòmiques equivocades i dels abusos dels especuladors.

Darrere els bancs encara hi ha les financeres transnacionals que dominen el mercat de les targetes de crèdit. Si anam a comprar i pagam amb targeta, el botiguer ha de pagar una comissió (a nosaltres ens surt el mateix preu tant si pagam amb targeta com si ho feim en efectiu). De la comissió que paga el botiguer, una part va al banc que fa l'operació —lògic, mentre no sigui un abús—, i l'altra part a la financera propietària d'aquella targeta. La UE intenta des de 2007 per frenar les comissions abusives de les dues corporacions de les targetes més conegudes i emprades, Visa i Mastercard. Un exemple: en la compra de bitllets aeris per internet es cobren autèntiques burrades per operar amb targeta, i no et donen opció de pagar d'una altra manera. El problema, com reconeixia no fa gaire un responsable institucional europeu, és que aquestes transnacionals tenen un exèrcit d'advocats i economistes específicament dedicats a retardar i limitar l'efecte de les restriccions i eventuals sancions. Noti's la ironia: aquest exèrcit, que perjudica els nostres interessos com a clients, el pagam entre tots cada vegada que feim una operació amb targeta.

Mentrestant, en els àmbits econòmics més creatius s'investiguen noves possibilitats per facilitar unes relacions comercials capaces de fugir de la usura de bancs i financeres. La gamma d'experiments va des de projectes com el diner digital 'Bitcoin', passant per les monedes socials com l' 'Eco', que ja existeix a alguns municipis de Catalunya, fins a l'intercanvi directe de béns i serveis (banc del temps, xarxes de troc o intercanvi no dinerari), que ja són presents a Menorca.

Valdrà la pena tenir-hi l'ull posat. I per descomptat, ningú no ens priva de fer una cosa tan senzilla com deixar de pagar amb targeta tot allò que puguem. Haurem d'anar més vegades al caixer automàtic, sí, però si no esteim disposats a fer canvis i a incomodar-nos una mica, de què ens queixam?