Un edifici d’estructura complexa

Al bell mig del carrer principal hi construïm des de fa més d'un any el nou teatre del poble. Un edifici petit, entre mitgeres, polivalent, que ha de ser el nou espai dinamitzador de l'activitat cultural i festiva de Sant Lluís (1). Un edifici d'estructura complexa, encara que de dimensions relativament petites (el solar fa 15 metres d'amplada per 18 de fondària), que ha de satisfer un extens programa d'activitats, les quals s'han de poder realitzar en un únic espai a nivell de carrer. És a dir, si obrim les portes, el carrer formarà part també de la sala, perquè no hi haurà barreres arquitectòniques. Però la caixa, que és l'espai principal del teatre i fa deu per deu metres de costat i vuit d'alçada, ocupa la part central del solar. Al fons s'ha situat l'escenari, que té cinc metres de fondària per dotze d'amplària. Aconseguir aquest gran buit per a l'escena, amb els camerinos i serveis al soterrani i unes aules a la planta alta, ens ha obligat a dissenyar una estructura que ha tingut certa complicació.

De petits, els anys cinquanta, teníem un desfici per anar a Sant Lluís, i a Trebalúger, a peu, és clar. A Sant Lluís, per visitar la família materna de mon pare, amb la qual manteníem un fort vincle. D'aquells anys record en Joan es Gros, un cosí de mon pare immens i afectuós. A Trebalúger hi volíem anar sempre per visitar la tia Joana, en realitat tia de mon pare, que ens deixava colcar una mula ximple i vella, amb la qual fèiem realitat les aventures de les pel·lícules i els tebeos. Partíem des del quarter de Santiago camí recte cap al sud, sempre mirant envant, intentant ser dels primers a descobrir els molins que allà enfora lluïen, encara amb les aspes armades, anunciant l'entrada al poble. El cós ens semblava en aquells anys el carrer més recte i llarg del món.

Malgrat que el formigó és un material del segle XX, el continuam emprant molt en els temps actuals. Les estructures executades amb aquesta combinació de ferro i ciment continuen fent realitat les idees dels arquitectes. En el teatre de Sant Lluís, vam pensar de crear el gran buit central construint uns murs laterals que poguessin suportar el forjat de deu metres de llarg que tancava l'espai central per la part superior. També vam disposar l'escala que comunica tots els nivells (quatre en total) aferrada a la mitgera esquerra, la del Casino, la qual cosa implicava doblar els murs per poder-la sustentar. A la part del carrer vam crear una doble pantalla, la que tanca la sala, de formigó amb portes de fusta corredisses, i la que dóna directe al carrer, de vidre i també amb portes corredisses, per tal de tenir un bon aïllament acústic. Finalment, al soterrani hem construït els murs en formigó per qüestions estructurals, d'aïllament acústic i per complir la norma contra el foc.

Però aquests murs de formigó no estaven pensats com a elements llisos, sinó que havien de mostrar les marques de la fusta que servia d'encofrat. Pensam que els edificis públics han de contenir detalls que els facin originals, han de ser arquitectures úniques dins la trama urbana. Inicialment vam començar ideant dibuixos verticals i horitzontals amb les tires de llenya, que contenien i marcaven el formigó, escollint una opció o altra en funció de l'espai que anàvem construint, i hem acabat creant un gran mosaic a la façana (que comentarem en propers articles) utilitzant el formigó blanc per primera vegada en un edifici públic de Menorca.

Més endavant, els anys seixanta, no ens perdíem ni una festa al poble dels tres molins. A finals d'estiu, quan les vacances arribaven al final i nomes les festes de Maó ens separaven del començament de l'escola, pujàvem a l'autobús amb il·lusió continguda i ganes d'arribar prest al carrer principal, on, en tota la seva llargada, les paradetes d'espanta-sogres i xiulets, llaminadures i cacauets, o trossets de coco, ens esperaven, i contents i ben equipats amb petites pilotes de goma voltàvem amunt i avall l'etern carrer sota l'enramada llarguíssima, que ens semblava preciosa. En aquell temps, la tómbola al teatre ja funcionava i crec recordar un espai immens amb un front ple de mil objectes d'ús quotidià, juguetes i algun element més extraordinari esperant la sort dels nombres. D'aquell temps record l'entrada fàcil i a peu pla al teatre des de la voravia del carrer.

La complexitat de l'estructura del teatre de Sant Lluís, que exigeix una gran atenció en els detalls d'execució i en la preparació dels encofrats, augmenta a la part alta de l'edifici quan sobre les peces de formigó s'ha d'encaixar una estructura metàl·lica, més lleugera, que contindrà la pinta (o teler) de l'escenari i la coberta pròpiament dita. Tots els elements d'aquesta petita caixa es van calcular en conjunt i d'aquesta manera, aplicant el programa d'estructures adequat, es van definir gruixes de formigó, tipus de ferro i detalls d'execució, per fer que l'edifici funcionés com un tot equilibrat davant de qualsevol acció de vent, sísmica, de neu o perquè pogués ser efectiu davant d'un incendi. Moltes vegades el disseny dels espais, l'arquitectura especial d'aquests edificis singulars, obliga a afinar els càlculs i a ser original en les solucions.

Ara mateix, completats els murs verticals i els de façana, es taparà el gran espai central amb un forjat format per grans biguetes alveolars, de deu metres de llarg, que es recolzaran de mur a mur paral·leles al carrer des de l'escenari fins a l'enfront. Llavors tindrem el terra d'un espai que en el projecte està definit com a escola de música municipal, però que podrà ser repensat com un espai polivalent per a qualsevol activitat.

Els anys setanta vam anar a Sant Lluís quasi cada any a les festes del poble, però també a alguna funció que es feia al Casino Nou. En aquells anys, sobretot al final del decenni, record el petit teatre com un edifici ja vell i deteriorat, amb pocs elements escènics, però amb cert encant. Així i tot, mostrava un aspecte d'haver estat construït amb pocs mitjans i de baixa qualitat. Un espai que lluïa l'esforç de la gent del poble per tenir un lloc on fer funcions de teatre. Una mica més deteriorat el vam trobar nosaltres, alguns anys després, a principis del segle XXI, quan vam començar a treballar en el nou projecte. Ja feia un cert temps que s'havia tancat perquè no podia complir cap de les normes de seguretat vigents i no tenia els elements escènics mínims per fer representacions o concerts.

L'estructura és la base dels edificis. En la seva realització no hi pot haver dubtes i és necessari cuidar les feines d'execució i vigilar tots els detalls. Tenir el projecte dins del cap i saber de memòria com va cada peça de l'edifici, com es lliguen unes feines amb les altres i, sobretot, endevinar com més prest millor les dificultats que poden aparèixer. La cadena humana que fa possible construir un edifici replega molta gent, però la clau del procés, l'anella de la cadena que ha de ser excepcional, és l'encarregat de l'obra. Si la persona que dirigeix el dia a dia no reuneix les condicions adequades, l'obra es converteix en un món de bojos.

La construcció de l'estructura del nou teatre és un èxit principalment gràcies a la vigilància constant i l'entrega absoluta de l'encarregat que tenim en aquesta obra i el seu reduït equip. Si al Teatre Principal de Maó vam tenir la sort de trobar-nos amb Claudio, en el Teatre de Sant Lluís hem estat afortunats de comptar amb la dedicació d'Antonio.

La seva experiència i qualificació seran imprescindibles per acabar amb finesa aquest edifici.

Ara, en entrar a Sant Lluís mir la construcció del teatre des del Molí de Dalt. Intent imaginar com influirà el nou edifici en la silueta urbana del poble des de l'entrada. Crec que quedarà bé, malgrat que sobresurti una mica per damunt de les cobertes de les primeres cases. Hem cuidat bastant l'aparició del nou volum i, en aquesta posició, l'alçada de la Bolla ens servirà de tapadora. El mir també des del pla de la Creu i pens que es veurà una mica més. Ho teníem previst en els estudis volumètrics que vam fer en fase de projecte; però el tractament que farem a la mitgera que dóna al sud integrarà el nou edifici en el conjunt del poble.
–––
(1) "Reivindicació del lloc". Diari Menorca. Dimecres 8 de juny de 2011.