Els remeis de l’herbolari

Avui he posat mà, al tom VII on en el primer capítol nº 19, comença parlant i explicant els remeis que poden sortir de l'herbolesteria. Ara bé, copiar un article d'un d'aquests llibres, no costa res. Però resulta que estan escrits com he dit altres vegades, amb la llengua popular mallorquina, per tant s'empren moltes paraules que no empram a Menorca, principalment quan es tracta d'una entrevista, feta a Manacor o a un altre poble. Per exemple: "Es Gaiato" o "Fosca -d'auba", que a Menorca solem dir: "Sa crossa o vulgarment sa garrosa" i "Remil Punyetes", una paraula, que l'empra molt la pagesia. Com una exclamació més, no com a paraula gruixuda, de les quals n'empraven ben qualcuna.

Jo mateix, si vull aclarir el sentit i contingut d'una paraula, moltes vegades he de posar mà al D.C.V. B. aquest diccionari de XII toms ben revenguts, encara van acompanyats d'un altre tom: "Català Castellà ". En el qual, trobem l'equivalència de les paraules, castellanes i catalanes més importants. També el dit tom, fa una referència dels noms personals; aquests es poden escriure amb les dues llengües: per exemple; "de Cristóbal en castellà, el podem traduir a "Tòfol" o Cristòfol". Ara bé, els llinatges o cognoms, no es poden canviar o traduir mai, siguin de la nació que siguin.

El títol on he entrat avui, certament que té un altre començament, però jo l'he volgut començar fent una petita observació, que pugui servir d'orientació a la llengua catalana, que tant ha donat i donà que parlar, però a l'esmentat diccionari, si hi trobau paraules que no entengueu, allà trobareu el remei i no és d'herbolari justament.

AIXÍ HO SENTIA CONTAR
Aquesta narració, és el començament del títol del capítol dedicat a l'herbolari. Actualment l'herbolari o botigues on venen aquests productes, s'han estès molt, però per regentar aquests negocis, han de tenir uns estudis i un certificat. En aquell temps, la pràctica d'herbolari i la de Curandero, estaven totalment prohibides per la Inquisició o sigui l'Església i l'autoritat pública. Els metges, tenien totalment prohibit la pràctica de l'herbolari o la del curandero, perquè deien que aquesta gent, no tenien estudis de cap casta. Qui ho havia de dir, que passats molts de segles, hi arribats al XXI, els mateixos metges, però amb estudis més avençats, i actualitzats els laboratoris, receptarien medicaments d'herbolari.

Després d'aquesta petita introducció hem d'anar a veure d'on varen sortir els primers herbolaris. Els historiadors, pensen que aquesta ciència la varen descobrir els animals salvatges, llavors es va estudiar. Si algun lector, es vol entretenir a llegir, questa rondaia, que és el començament del capítol en qüestió, la podrà contar a qualque nét, nebot o al·lot, que la vulgui escoltar, perquè avui en dia, ses maquinetes i televisions, tenen als al·lots hipnotitzats, per tant, no volen escoltar res; tan saboroses que eren aquelles rondaies, quan venien aquestes vetllades de fred i brusca al voltant d'un bon fogar. Així escoltava i sentia contar.

REMEIS DE TOTA CASTA
Allà s'entaulaven tota casta de converses; un dia entre tots varen treure el tema dels herbolaris i de les herbes medicinals, que són moltes. Una d'aquestes vetllades, tots volien saber coses d'herbolari, com si ho haguessin estudiat; uns ho creien altres s'ho prenien per riure, mentre deien qualque desbarat, que no tocava n'hi fregava, justament estaven afegides al rotllo, la criada de la casa i dues o tres filles. En aquell temps, les filles de la casa fadrines, no agafaven cap ofici, tampoc no guanyaven jornal, però aprenien de fer feina i d'estalviar. Espàrecs, caragols, criaven conills, anaven a cercar esclata-sangs, fonoll etc.

Aquestes al·lotes, quan es casaven, sabien fer tota casta de feina, sortien madones arromangades, elles mateixes es pagaven el canterano, que era el costum, la dot, la roba i si tenien algun caprici, també se'l podien permetre, açò si rascaven fort, cuidant aquell falcat de galls de les índies, que tapava el sol; ara per aquest temps aquests animals duien molta feina; perquè cada dia els tancaven i ben menjaven al pati matí i capvespre. Així hora de vendre'ls per Nadal pesaven molt.

UNA PAPARRA VERINOSA
El tema anava d'herbes i un dels tants va dir: "Diuen que quan un no pot orinar, el millor remei és el té de gram ". Llavors sí que n'hi va haver de piulos i rialles. Madona que feinejava pels fogons, fregint tallades de moniato per berenar a l'endemà va agafar la paraula dient: "De remeis casolans o d'herbolari, no val fer-ne befa, perquè quan jo era jove, vaig veure un cas, que arribà a fer-ne poques de ganes de riure: Mon pare, sempre tenia cinc o sis missatges, un dia a un dels tants, sense saber com li va agafar febre, però una febrada, el matí es va haver d'enllitar.

Quan va venir migdia, entre tots i cada u deia la seva, varen resoldre de dur-lo al metge, però un missatge vellet, que havia fet sa vida a ca nostra va dir: Açò podria ser una paparra verinosa ! Què has mirat bé? N o fos cosa que en tinguis alguna a part o banda".
Tal cosa no haguessin dit, prest en van entrar dos o tres dins el dormitori dels missatges, i el varen escodrinyar arreu en aquell pobre home, de dalt fins baix. M'entres tant, aquell vellet, va dir a madona: "Una vegada vaig sentir a dir a un herbolari, que el te de llançó, en cas de que fos una paparra, era cura radical; no costa gaire va dir madona, ho provarem".

Varen fer el te, i n'hi varen fer beure una bona escudella. Ho direu així com voldreu, però al cap de cinc, aquell home va cridar dient: "Veniu, veniu..." Tots varen entrar, però ell tot espentolat deia. "Ell! ho era una paparra verinosa; m'he sentit picor davall s'ungla del dit gros del peu, i allà estava, aquesta punyetera, ell! un poc més i em mata". Madona quan ho contava, encara esglaiava els ulls.

En el proper article, que ja tindrem Nadal a les portes, miraré d'escriure'n un altre del mateix tema, però baix un altre títol si Déu vol.