Una cisterna a cada casa

—No ho sé —diu el propietari de la casa.

—La podríem omplir de bagatge —diu el constructor.

—No seria millor utilitzar-la com a dipòsit d'aigua de reserva? —demana l'arquitecte.

—Ja, però no deixa de ser un destorb, i a més a més és car —diu el propietari—. Hem de fer la instal·lació elèctrica, posar la bomba, controlar el nivell d'aigua quan estigui plena, analitzar l'aigua de pluja, etc. I si la motobomba falla, què passarà?

—Trob que el millor seria omplir-la de peltret, insisteix el constructor. T'estalviaries la feina de carregar la runa al camió, el transport a l'abocador i la taxa de Triatges.

Cisternes imprescindibles

Una casa sense cisterna era un lloc inhabitable, sobretot si no hi havia una font pública a prop. De la mateixa forma que no es pot concebre una casa destapada, sense coberta, sense teulada, antany no era concebible una casa sense el dipòsit soterrat. Des de temps immemorials hi havia un poderós lligam entre els dos elements constructius: l'aigua de pluja que corria pels rius de la teulada anava a parar a les canals aferrades als murs i acabava el seu recorregut tumultuós a la part més baixa de la casa, a la cavitat picada a la roca. L'aigua neta era la garantia per poder viure en un espai arquitectònicament determinat, protegit, que podríem definir com a llar.

En entrar a les cases que havíem de reformar, el primer que fèiem era veure on era la cisterna i quasi sempre la trobàvem abandonada, oblidada, deixada de banda per la immediatesa de l'aigua corrent, aquesta aigua que va arribar als nostres habitatges urbans a partir dels anys seixanta del segle passat. El primer que vèiem era el coll de la cisterna, moltes vegades deixat com a record sentimental, i a partir d'aquest descobríem l'aljub mig amagat, fos gran, petit o immens, picat a la roca o de superfície, i, en cases més grans, ens sorpreníem de trobar-hi diverses cisternes més avall del nivell del soterrani, una sempre per a aigua de ròssec. Cisternes excavades al marès en forma de pera (per motius funcionals i les més habituals), en forma d'olla; amb un únic coll per pouar l'aigua o amb colls sobreposats, un a cada planta.

Del manteniment, les atencions i cura que aplicava la gent d'abans a la cisterna de cada casa, fins al menyspreu absolut d'avui en dia, una manca de consciència del seu valor funcional, econòmic i patrimonial, quasi general, domina les actuals generacions d'illencs que habiten les cases d'avui. L'aigua corrent, fàcil d'obtenir, relativament econòmica i sense límits, ens ha fet oblidar una cultura mil·lenària de recollida, estalvi i ús racional de l'aigua de pluja. El miracle que és obrir una aixeta i que surti aigua ens ha anul·lat la capacitat d'espavilar i reflexionar sobre la bona aigua de pluja com un bé a l'abast i que podríem aprofitar molt més. Possiblement prest serà imprescindible fer-ho.

—Si no vols emprar la cisterna com a dipòsit, posam un registre i la deixes buida, neta i tancada —aconsella l'arquitecte—. Mai se sap què pot passar en el futur.

—Però si el més fàcil és omplir-la amb tota la runa dels enderrocs que hem fet —repeteix impertèrrit el constructor.

—La bomba sol ser sempre un problema. S'espanyen contínuament —insisteix el propietari.

—Deixa't d'excuses, avui en dia s'utilitzen les bombes submergides, que no s'espanyen quasi mai —diu l'arquitecte.

—Ja, ja, però l'aigua no es podrà beure —contesta el propietari, intentant cercar motius que justifiquin la seva indecisió total, des d'una posició una mica passota.

—Però si tu sempre beus aigua de garrafa! —li contesta l'arquitecte.

—Ja ho sé. Potser en beuria de la cisterna si fos bona. A més a més, diuen que l'aigua de pluja no té calç i açò sí que és un avantatge, sobretot per rentar-se els cabells.

La recollida de l'aigua de pluja

El sistema per recollir l'aigua de pluja a les cases, tant a les de trast entre mitgeres a la ciutat com a les aïllades al camp, era ben senzill. Les canals que replegaven l'aigua arran de bocateula la conduïen cap a una única canonada, que anava a parar a una piqueta, la qual normalment estava a l'abast. Una tapadora ens descobria la cavitat on podies veure l'entrada de l'aigua de la coberta per una banda i dues sortides, amb un tap que estava col·locat en una d'elles, per l'altra. La primera sortida era una canonada que portava l'aigua directament al carrer. Les primeres aigües de pluja de la tardor netejaven la teulada i eren desestimades. Les segones pluges ja anaven a la cisterna, simplement canviant el tap de lloc. Tempesta rere tempesta, la cisterna s'anava omplint i la gent pouava aigua per a les necessitats de l'habitatge. Si la cisterna era prou gran, la casa tenia aigua tot l'estiu fins a les noves pluges de la tardor següent. És clar que el consum d'abans es feia enfora del que tenim establert avui com a normal: 100 litres/persona/dia.

L'aigua de les teulades anava a una cisterna principal i era utilitzada per beure, per escurar, rentar i, si n'hi havia prou, per netejar la casa. Si la casa tenia una cisterna de ròssec (aquella que recollia aigua de pluja de patis, terrats i llocs en general transitables, fins i tot part de l'aigua que corria pel carrer), l'aigua que s'hi acumulada servia per regar i per a altres feines en què no fos necessari utilitzar aigua ben neta. Tenir una cisterna, o unes quantes que fossin grans, donava una gran seguretat als habitatges.

En els darrers temps s'han anul·lat, si no destruït, una gran quantitat de cisternes a les cases urbanes de Menorca. La manca d'estratègies de l'Administració per motivar posada en funcionament antigues xarxes de recollida de l'aigua de pluja que ajudin a reduir el consum dels aqüífers ens ha portat a la situació actual, en què encara es continuen enderrocant cisternes a les cases antigues, perquè no estan protegides ni és obligatori conservar-les. Tampoc s'exigeix, per norma, la construcció de dipòsits per acumular aigua de pluja quan es construeix una casa nova.

És necessari que l'Administració comenci a actuar

Quan es dóna aquesta situació, quasi general, de manca de consciència de la gent sobre el tema d'estalvi en el consum d'aigua potable i la necessitat, cada vegada més urgent, de la recollida de l'aigua de pluja, l'Administració hauria d'establir les mesures adequades per millorar el panorama.

S'ha intentat, durant l'elaboració de les normatives de revisió del pla general d'algun poble de Menorca, obligar per norma que cada casa tengui una cisterna que es pugui omplir amb aigua de pluja, amb capacitat equivalent al nombre de llits que s'estableixi en cada unitat d'habitatge. Però no ha estat possible arribar a bon port amb aquestes iniciatives. Sigui per les pressions de les companyies de distribució d'aigua, pel desinterès dels mateixos ajuntaments, per la rendibilització de la dessaladora de Ciutadella o per altres motius, la normativa que assegurés un punt i a part en el tema de l'aigua potable no s'ha aprovat.

Aprofitant la revisió del Pla territorial de l'illa, seria convenient establir un apartat que, entre d'altres mesures d'estalvi i racionalització de l'ús dels recursos escassos, articulés l'obligatorietat de mantenir en funcionament les cisternes existents per a aigua de pluja a cada casa o edifici d'habitatges de tota l'illa. També, a partir d'un cert moment, obligar que cada nova construcció disposés d'un dipòsit suficient per assegurar la mateixa quantitat d'aigua que necessita per al seu consum. Es podrien establir incentius de tipus econòmic que facilitessin l'establiment de les xarxes lligades a les cisternes i dipòsits.

La mesura seria fàcil d'establir en els plans generals de cada poble i fàcil també de controlar pels respectius inspectors municipals. Des del punt de vista econòmic, la repercussió d'aquesta mesura seria un benefici molt gran, no només a la mateixa casa, sinó per als interessos generals de l'illa.

Finalment vam netejar la cisterna de la casa de trast. Vam posar una bomba submergida i la vam connectar a la xarxa d'aigua potable de Sorea, de manera que, a través d'un joc de claus, ens permetia triar l'origen de l'aigua a consumir. Vam posar dues claus de pas de gran secció sobre les mateixes canonades que anaven una a la cisterna i l'altra directa al carrer, perquè fessin d'arqueta de tria. Per acabar, vam poder construir una sortida de seguretat directa al carrer des del coll de la cisterna, per si un dia de molta pluja la cisterna s'omplia i era de nit i potser el propietari de la casa dormia, o potser no era a la casa, o potser no es preocupava gaire pel tema; bé, simplement, perquè el propietari estigués ben tranquil.