Joan J Gomila, arquitecte19/12/12 0:00
TW
0


Sempre, cada dia, veim la mar, la mar del port. La que rompia suaument contra els molls de baixamar quan el vent la pentinava. Molls formats amb grans peces de marès, de penya viva, que enfortien els norais, amb escales i llenegalls escampats aquí i allà, que atracaven el fons de la vorera als nostres ulls petits i curiosos. Un fons net i viu sota una aigua transparent que feia feliços els lents i llargs dies d'estiu. El vaixell, el barco com l'anomenàvem ben malament, en temps d'escriure només en castellà, era la nostra referència diària i l'esdeveniment que aportava certa novetat a les monòtones hores de dies inevitablement iguals.

—Anau al mirador a veure si ha arribat el vaixell— anunciava ma mare, quan estava farta de fillets.
I tot d'una se'ns obrien els ulls, fiblàvem cap al carrer i baixàvem, deveres, deveres, la curta costa que separava la placeta del mirador.

Maó té una estructura urbana prou singular. El llarg i sinuós penya-segat (des de cala Figuera a llevant fins al Coll des Vent, l'altiplà que gira cap a ponent) s'estira en un pla vertical ondulat d'uns 25 metres d'alçada mitjana i conforma una línia alta, quasi paral·lela a l'horitzontal dels molls, que en caracteritza fortament la silueta i estableix aquestes dues parts de la ciutat que n'han determinat la identitat fins avui: baixamar i dalt Maó. Dos nivells de vida que conviuen plenament a l'estiu i es divorcien rotundament a l'hivern, quan la gent recollida a la ciutat alta contempla abrigada la freda buidor que envaeix la part baixa.

Però, de la mateixa manera que el passejador portuari camina animós per tots els molls arran de mar, decidit a fer quilòmetres sense importar-li gaire ni el temps que fa ni l'estació que estem, el passejador de ciutat es disposa a recórrer el perímetre alt i gaudir de les vistes sobre el port, del vent que umpl d'emocions el seu cervell i de la varietat d'edificis i espais que caminar sobre la cornisa li proporciona. Aleshores, s'adona, inevitablement, que Maó és una ciutat de miradors.

Però hi havia dies que anar al mirador no era tan ràpid. El conco Fernando, sempre alegre i disposat a jugar amb nosaltres, ens interceptava just a la sortida de la casa en cap de cantó i ens acompanyava fins a la barana per practicar el seu joc preferit: fer-nos competir per veure qui era el primer a esbrinar l'hora que marcava el rellotge de la torre de la Base Naval. Llavors, aquells dies, la baixada fins al mirador es feia lenta. El conco, caminant pausadament costa avall, ens entretenia contant els acudits que tant li agradaven, quasi sempre de color verd, un verd clar, a la mida de la nostra innocent edat.
No tots podien mirar per sobre de la barana de marès, alguns necessitaven l'ajuda d'un major per arribar a descobrir el que hi havia allà baix, darrere d'aquell ampit que ens semblava un mur altíssim. Volíem esbrinar el món de baixamar, tan aliè a la nostra vida quotidiana arran de pedres i clots, font i voreres de la placeta. Desitjàvem espiar la vida al voltant de la mar, observar l'agitació marinera que ens atreia com les flors a les abelles. Sempre estàvem disposats a anar al mirador, baixar fins a la barana i mirar la varietat de coses i activitats que omplien el port, tots els dies de l'any. Ens encantava contemplar la facècia des d'una posició tan elevada, però el conco insistia en la competició per visualitzar quina hora era. Vana intenció, ja que ni els nostres ulls diminuts podien arribar a desxifrar on eren les manetes del rellotge a dalt de la torre, ni sabien prou bé si el nostre acompanyant realment les veia o s'ho inventava tot.

Hi ha un punt en què el passejador de ciutat dubta cap a on partir: situat sobre la voravia, a l'altra banda del centre de salut de Dalt Sant Joan, al carrer de Fornells, podria baixar la costa que mena als horts de Sant Joan i iniciar un recorregut fantàstic, si no fos pel perillós encreuament amb la carretera que puja del port cap al polígon i la increïble, impossible, exagerada, davallada que observa bé davant. Llavors, es decideix a seguir recte cap a la corba que el portarà per davant de les antigues cases de la Gesa fins a l'hotel Mirador. Abans, però, les vistes són esplèndides i, retallada pels ullastres que creixen salvatges, s'endevina la central elèctrica que tan marca el fons del port. Entrant a la zona verda, que l'acompanyarà arran de penya-segat, en aquest primer tram es pot observar la façana caiguda de l'antic verger des Coll des Vent. Un entorn preciós, orientat a llevant, amb un fasser que ha sobreviscut al temps i a l'enderroc lent de la casa simulada i que algun dia esperam que sigui restaurada.

Caminant sobre la voravia del carrer de Fornells ens trobam una casa penjada sobre el penya-segat que manté els patis i espais més domèstics oberts al passeig: és la casa Compton que va construir el bus del port de Maó a principis dels anys seixanta. Una casa amb vistes espectaculars cap a llevant, que manté el seu aire discret, amb una distribució que fou moderna quan es va construir i que continua inalterable dins d'una construcció ben camuflada a dalt del penya-segat de ponent.

El passeig per la cornisa de ponent, a la part nova de Dalt Vilanova, segueix cap al centre de la ciutat. Ara, la voravia està acompanyada per una filera d'arbres, que separa la zona verda arran de penyal del carrer i dóna una imatge agradable del lloc amb intenses vistes sobre la Base Naval. L'església de Sant Francesc, al fons, amaga la ciutat més compacta. Tot aquest tram és un mirador continu que acaba a la placeta vora l'hotel Mirador. De fet, quan puges sobre la plataforma de rajoles quadriculades per mirar el port, puges sobre el gran menjador de l'hotel.

El caminador que passa per davant del carrer de Fornells anirà a parar a la costa de ses Piques i travessant-la podrà voltar el convent i l'església de Sant Francesc i arribar a un altre mirador històric i esplèndid, en el carreró arran de la botiga que fou de sa Creu d'en Ramis: el pol nord.

Recolzats sobre l'ampla barana de rodones de marès, arrodonida a la part alta, que així i tot ens oprimia el ventrell, miràvem sense descans els moviments al port. Sobretot al voltant del vaixell correu, dels velers que encara arribaven a la vela i a motor, i atents a les maniobres de les motores i barcasses de la Mola, dels llaüts dels pescadors i, en general, de qualsevol barca que no estigués aturada. Gravàvem al cap els moviments i recorreguts d'aquells vaixells per, més tard o a l'estiu, reproduir-los amb les joguines dins de les tines i poals als patis de les cases o a les voreres de s'Altra Banda, mentre nedàvem abans de la bereneta.

Tots teníem un lloc a la barana del mirador. Als fosquets ens situàvem cada un al seu i xalàvem veient com un petit grup de mariners ben formats feia el recorregut per anar a baixar la bandera a l'illa Pinto. Seguir els moviments dels mariners com si fossin juguetes automàtiques ens tenia meravellats i en sentir el toc de corneta ja sabíem que el vespre era a prop.

El caminador de ciutat passa més de pressa pel carrer d'Isabel II i fa una breu entrada tant al mirador del General com al de les Monges i tot d'una ja és darrere Santa Maria. Just entrar al carreró d'Alfons III ja es tornen a veure les aigües del port al mirador del fons d'un dels carrers més antics de Maó. Però el caminador porta un bon pas i no té temps d'aturar-se a gaudir de les millors vistes que es puguin tenir del port des de la ciutat antiga en el mirador del Pont des Castell. Camina ràpid per superar aquestes zones més cèntriques i vorejant el Claustre del Carme passa pel lloc que havia estat pati del bar el Trueno i arriba amb un alè a la Miranda.

Des d'aquesta placeta amb antigues Phytolacca i perspectives amples, el recorregut pels indrets amb més vista de la cornisa portuària es fa més rectilini. La mirada fuig cap a punts impensables de l'entorn i, si el dia és adequat, més que caminar el que demana el panorama és aturar-se a qualsevol part de la barana i mirar. De tota manera, aquí comença l'espai que va ser adequat com a passeig marítim per als arquitectes Bohigas, Martorell i Mackay, els anys vuitanta, i que mai ha tingut gaire atractiu per als maonesos. És un passeig dur a l'hivern, en estar desprotegit del vent, però agradable i tranquil en dies bons. El caminador de ciutat el farà a bon pas i en poc temps ja serà a sa Punta i girarà cap a l'hotel Port Maó per, sempre acompanyat de bones vistes, arribar per darrere de Fort de l'Eau i entre blocs de pisos al punt final d'aquesta ruta urbana.

El mirador era el punt de contacte amb l'exterior, amb el més enllà de la mar, una mar endins que portava a indrets que encara no coneixíem. A través del port entrava i sortia tot a l'illa i aquell observatori privilegiat ens oferia tota la informació i ens omplia el cap de fantasies. No hi havia dia que no baixàssim a mirar per sobre de la barana els moviments al port, encara que només fos veure com en Dinero, amb la seva tèquina verda, remava pausadament fent vorera per s'Altra Banda.