Ordenança sobre arsenals de 1786. Carles III, el monarca il·lustrat

CARLES III

Aprofitant l'avinentesa, he espigolat a l'època històrica per provar d'entendre millor el context en el qual es dictà l'esmentada ordenança.

Carles III (1716-1788) era el fill primogènit del segon matrimoni del rei Felip V, amb Isabel de Farnesi (de Parma). Com és sabut, Felip V va ser el primer Borbó de la monarquia hispànica després de la mort de Carles II d'Àustria sense descendència i de la Guerra de Successió que, entre 1700 i 1713, enfrontà dos possibles successors i els respectius interessos estratègics tant a Europa com a les colònies americanes. A Menorca –com a la resta de la confederació catalano-aragonesa– la major part de la població prengué posició en favor de l'arxiduc Carles d'Àustria. A la nostra illa la resistència front als felipistes fou sotmesa el 1707 per les tropes franco-espanyoles amb un cost força traumàtic: dos-centes baixes entre morts i ferits, saquejos, multes, confiscacions de bens, tortures, 33 penjats a la forca, 6 condemnats a galeres, 14 desterrats i 24 frares i clergues desterrats a Toló. L'any venidor (1708) desembarcarien els anglesos, rebuts d'entrada com alliberadors austriacistes; encara que els anglosaxons venien per quedar-s'hi.
Reprenem la biografia del rei Carles de Borbó, qui abans havia heretat de sa mare el Ducat de Parma i Piacenza, que exercí entre 1731 i 1735. Fruit de les polítiques expansives paternes, fou nomenat rei de les Dues Sicílies (Nàpols i Sicília) entre 1734 i 1759. El seu pare, Felip d'Anjou o Felip V, regnà de 1700 a 1746, amb un curt interregne de set mesos del seu fill Lluís I, i succeït pel germà d'aquest Ferran VI. A la mort sense descendència el 1759 del seu germà (per part de pare) Ferran, Carles ocupà el tron amb el títol de Carles III, fins al 1788, any de la seva mort.

TÍTOLS I POSSESSIONS

A l'època encara no s'esmentava el terme Espanya, el tron "heretat" de la monarquia dels Àustries era un conglomerat dels regnes que mantenien els furs històrics particulars. La mateixa cèdula reial de 1786 ens desgrana la successió de possessions i títols del monarca: "rei de Castella, de Lleó, d'Aragó, de les dues Sicílies, de Jerusalem, de Navarra, de Granada, de Toledo, de València, de Galícia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Sardenya, de Còrdova, de Còrsega, de Múrcia, de Jaén, dels Algarves, d'Algecira, de Gibraltar, de les Illes de Canària, de les Índies Orientals i Occidentals, Illes i Terra ferma del la Mar Oceana, Arxiduc d'Àustria, Duc de Borgonya, de Brabant i de Milà, Comte d'Aspurg, de Flandes, Tirol i Barcelona, Senyor de Biscaia, i de Molina, etc."

Val a dir que en el cas de Menorca, del seu regnat de 1759 a 1788, només va ser efectiu en un curt període de temps, ja que des del 1708 (en els primers anys de regnat de son pare) l'illa estava sota sobirania britànica –ratificada el 1713 pel Tractat d'Utrecht– que es perllongaria fins 1782, amb el curt parèntesi francès de 1756-63. Per tant, Menorca només restaria sota administració de Carles III entre 1782 i 1788.

CONFLICTES I ESTRATÈGIES

Carles III s'alineà amb la França borbònica en la guerra dels Set Anys (1756-63), aliança que li costà la pèrdua (temporal) de la Florida, encara que en compensació rebé de França la possessió de Louisiana pel Tractat de París, però no recuperà Menorca, que tornà a mans d'Anglaterra.

L'any 1776 organitzà una expedició militar contra l'Àfrica del nord amb la intenció d'eliminar la pirateria berberesca. Acció acabada en fracàs que tingué com a "cap de turc" el secretari d'estat Grimaldi, que Carles III feu substituir pel comte de Floridablanca.
En la Guerra de la Independència nord-americana s'alineà novament amb França, contra Anglaterra, amb la intenció de recuperar Gibraltar i Menorca. En el cas de Gibraltar fracassà malgrat el setge i assalt de 1782. Pel que fa a Menorca, conquerida pel francès duc de Crillon, passà a poder de Carles III pel tractat de Versalles de 1783, encara que el 1798 tornaria a mans angleses en el seu tercer i últim domini de l'illa.

DESPOTISME IL·LUSTRAT

Carles III ha estat considerat prototipus de dèspota il·lustrat, amant de les arts i les ciències. Basant-se en els principis de la il·lustració que recorrien Europa, intentà introduir a Espanya un ampli programa de reformes, com les que ja havia experimentat a la seva etapa com a rei de Nàpols, d'on s'endugué a Madrid alguns dels ministres més competents, marquès de Squillace, Grimaldi, i els confià missions de govern, prescindint dels polítics castellans del regnat anterior.

En el seu afany per racionalitzar l'administració pública i modernitzar l'economia fomentà el progrés cultural i els coneixements tècnics i científics, implantà normes de salubritat i bons costums: per les mateixes dades de l'ordenança dels arsenals disposà la creació de cementeris fora dels nuclis de població. Igualment reformà l'educació, limità el poder de l'església i la inquisició, introduí nous mètodes i cultius agraris i trencà el monopoli comercial de Sevilla i Cadis amb Amèrica per liberalitzar-lo.
Jacobinista "avant la lettre", per Reials Cèdules de 1768 i 1770, imposà que l'educació escolar s'impartís 1 a tots els territoris de la península i d'ultramar. Una mesura intrínseca al centralisme borbònic (que ens sona molt actual), al que també devem el model radial de les carreteres peninsulars, encara vigent, que posteriorment seguirien els ferrocarrils fins arribar a la xarxa de trens d'alta velocitat (AVE, o metro de Madrid?), la més extensa i deficitària d'Europa.

La reacció contrària a les reformes econòmiques i socials de Carles III per part dels que pretenien mantenir els privilegis, juntament amb l'encariment dels queviures causat per tres anys de sequera, provocaren l'esclat del Motí d'Esquillace el 1766. L'any venidor el rei expulsà els suposats instigadors de motí, els jesuïtes de la Companyia de Jesús. Llavors s'envoltà d'il·lustrats espanyols, com el comte d'Aranda i el de Floridablanca, Campomanes i Jovellanos.

DRASSANES

Si per als súbdits de Carles III eren temps de mudança, tant o més ho van ser per als menorquins, que, entre successius dominis, van viure la major part del segle XXIII sota pavelló britànic, a l'ombra del qual van participar del naixement de l'Arsenal de l'Estat, impulsat pel governador Richard Kane, i dedicat en principi a la reparació dels bucs de guerra de la seva armada. De 1736 a 1739, ja mort Kane, es potenciaren les drassanes, tant públiques com particulars. Entre 1748 i 1756, regits pel governador Blakaney, els escars de l'Arsenal s'eixamplaren cap a l'illa Pinto.

L'any 1782 forces navals espanyoles i franceses desembarcaren a Menorca. Llavors, sota la sobirania de Carles III, l'Arsenal continuà molt actiu. Activitat pública que mantindria fins al 1828, que es llogaria a mans privades.

No podem saber quina va ser la repercussió de l'ordenança de 1786 sobre l'Arsenal de l'estat de Maó, el que si coneixem és que entre 1789 i 1797 visqué un segon apogeu, lluny encara del fatídic decret prohibicionista del comerç del blat de 1820. De fet el 1790 les drassanes maoneses donaven feina a 669 operaris. D'altra banda, l'any 1782 s'acabà de construir l'Arsenal de Cartagena, iniciat el 1750. La seva competència seria una de les causes del declivi de l'Arsenal de Maó.

Dijous que ve publicarem un breu resum del contingut de la real cèdula de 1786.
–––
adsintes@telefonica.net