No es tracta d’odiar res

Facem una mica de memòria: l'Institut Ramon Llull (IRL) és un consorci constituït la primavera de 2002 pels Governs de les Illes Balears i Catalunya. La seva finalitat és la projecció exterior de la llengua i la cultura catalana en totes les seves modalitats i mitjans d'expressió. A través d'aquest organisme de cooperació, els governs de les Balears i el de Catalunya poden decidir la promoció exterior de la seva llengua comuna en peu d'igualtat, sense subordinació d'un a l'altre. Totes les cultures procuren tenir organismes d'aquest tipus, perquè sempre és més eficient allò que es fa sumant voluntats i esforços que no batallant cadascú pel seu compte. Per açò existeixen l'Instituto Cervantes, l'Organisation Internationale de la Francophonie, el British Council o el Goethe Institut, alguns amb base a un país, i altres de caràcter multilateral.

Però vet aquí que el Govern de les Illes ha decidit abandonar l'IRL. El seu odi malaltís al català i a Catalunya és més poderós que els beneficis evidents que ha reportat la seva participació en aquest organisme per a la cultura de les Illes Balears. Dilluns passat, el grup socialista al Consell Insular de Menorca va demanar que la primera institució menorquina plantegi al Govern balear la reconsideració de l'abandonament de l'IRL. Els consellers del PP hi van votar en contra perquè, diuen, el Consell de Menorca no li ha de dir al Govern el que ha de fer. Bé; la consellera del PSM-Més per Menorca Maite Salord va presentar una esmena per tal que el Consell Insular es mantengui dintre de l'Institut Ramon Llull per donar cobertura a la difusió exterior de la cultura de Menorca, i també a açò el PP s'hi va oposar.

És necessari recordar que gràcies a l'Institut Ramon Llull, nombrosos artistes, pintors i escriptors de Menorca han pogut participar en activitats de difusió internacional, tant a l'estat espanyol com a l'estranger. Un servidor, gràcies a una beca de l'IRL, el passat mes d'abril vaig participar en les activitats culturals del Lectorat de català de la Universitat de Praga, amb dues sessions que no podien ser més "nostres": una xerrada sobre les especificitats del dialecte menorquí, i una altra sobre història de les Illes Balears.

Qui donarà suport a partir d'ara a les iniciatives de difusió exterior de la cultura menorquina? Des del Consell diuen que la feina que feia l'IRL ara la farà l'Institut d'Estudis Baleàrics, però el Govern hi dedicarà, l'any 2013, la meitat del pressupost d'enguany. Sense comentaris. Quan els creadors culturals acudeixen al Consell Insular amb propostes de projecció exterior de la cultura menorquina, els sortiran amb la cançó arxiconeguda del "no hi ha doblers". Al capdavall, qui continuarà donant suport a la cultura menorquina serà l'Institut Ramon Llull. Els seus responsables no seran tan mesquins com els governants balears i menorquins, i no ens exclouran de les seves convocatòries d'ajudes a la projecció exterior. Serà paradoxal, però és el que succeirà: la cultura menorquina es podrà fer present a l'estranger gràcies a l'esforç d'un organisme al qual les institucions balears no hi posaran ni un euro. Els nostres governants locals es continuaran dedicant al seu esport preferit de posar tots els obstacles legals, polítics i econòmics al foment de la llengua pròpia.

Enguany, ja ho saben vostès, celebram l'Any Alcover: fa cent cinquanta anys del naixement de mossèn Antoni Maria Alcover, el lingüista de Manacor, mestre i valedor del nostre insigne Francesc de Borja Moll. Mossèn Alcover, un home de caràcter, perdia el seny amb els ciutadans, i sobretot amb els governants, que menystenien al seu deure d'estimar i protegir la llengua pròpia: «Els catalans, valencians y balears que abandonen la seva llengua per la castellana y els rossellonesos que l'abandonen per la francesa, se donen per poble vensut y d'una civilisació inferior; neguen la seva historia, insulten la memoria dels seus majors, y s'estenen a sí meteis la patent de barbarie y estupidesa, y arriba la seva beneitura a tenir per honra y gala lo que constituex la seva ignomínia». A aquesta gent, mossèn Alcover els deia i els repetia que «no's tracta d'odiar res, sinó d'estimar lo propi, lo qu'es una part de la nostra ánima com-e poble».

Cent anys més tard, la denúncia i el reclam de mossèn Alcover continuen vigents: els nostres governants, hereus directes dels pitjors exemples considerats pel canonge de Manacor, fan caure la cara de vergonya.