Breu encontre

De tant en tant la vida, de forma inesperada, ens obsequia amb moments particularment plaents i subtils, que és fàcil que ens deixin un bell record. Jo crec que la situació que va viure el protagonista de la narració següent en podria ser un bon exemple.
–––
Fa alguns anys, a Barcelona, un professor gironí a punt de jubilar-se va visitar, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, l'extraordinària exposició dedicada a Caravaggio, un dels cims de la pintura de tots els temps, i als seus seguidors, els caravaggistes. Després de prop d'una hora de contemplar, enlluernat, l'obra exposada, se'n va anar al bar del museu, a reposar-hi una mica i prendre's una beguda. Al taulell, mentre es mirava l'imprès desplegable que informava de les pintures, una dona jove -no devia arribar als 30 anys-, asseguda al seu costat, va dir-li: "Aquí hi ha un error: on diu Orazio ha de dir Artemisia". Mentre el professor corregia el peu de la il·lustració on Judit s'afanya a tallar el coll d'Holofernes, va interrogar a la seva companya de seient sobre el seu interès per la pintura. La jove va contestar-li que era llicenciada en Història de l'Art i que treballava al museu. "Jo en sóc professor a la universitat de Girona, va comentar-li el professor". A continuació, la temàtica de la pintura els va fer entrar en la del cinema. La jove en parlava amb entusiasme. "Tenim gusts molt semblants", va dir-li el professor", i tot seguit, en broma, "Ens hauríem d'haver conegut fa cinquanta anys". Ella, gens molesta, va acceptar-li la broma amb un somriure amable. Al cap de pocs minuts, cadascun va tornar allà d'on havia vingut, la jove a la seva feina i el professor a les teles de Caravaggio i els seus deixebles. Una hora més tard el professor va sortir del museu, camí de l'hotel on s'estava durant les seves visites a Barcelona.