Espanyolitzar. Una altra vegada!

Un dia una de les il·lustracions era un formatge i tocava llegir el corresponent: "que-so". Emperò el petit alumne mentre subratllava les lletres amb el seu dit índex anava pronunciant amb intermitència: "for-mat-ge". L'ocasional mestre el feia repetir: "que-so" i caparrut, el contestatari aprenent de lector tornava a articular: for-mat-ge i a mes afegí: "pots dir el que vulguis, que sempre serà un formatge".

Anècdotes trivials com aquesta d'identificació amb l'idioma i precoç reivindicació de l'ús de la llengua pròpia, podien haver succeït als milers de mestres traslladats a les dècades de postguerra des del centre de la Península, previ curset d'instrucció ("Cursillos de orientación profesional del Magisterio") a les terres de parla no castellana, amb consignes com: "La enseñanza ha de ser como la patria una e indivisible" i la missió d'arraconar la llengua pròpia del país i procurar la seva substitució absoluta pel castellà.

Veig que avui hi ha qui es queixa de que en les comunitats on manen els partits nacionalistes, el sistema educatiu i les seves escoles són una factoria d'independentisme. No entenc aquests laments. Som els ciutadans els que donem la responsabilitat a cada Govern, que democràticament elegit pel poble, pot legislar -i es legítim que ho faci-, el seu sistema educatiu.

L'ensenyament ha d'adaptar-se a la realitat canviant d'un país i és normal fer reformes, de fet, anem per la setena en trenta anys de democràcia, cadascuna amb la seva intencionalitat i inclinació política. Si vostè o jo mateix, hi estem en desacord (oportunitat que no van tenir generacions anteriors), podem exercir els drets que ens dona la llibertat d'expressió i manifestar la nostra disconformitat, de la manera que considerem més efectiva.

Emperò és prodigiós veure com periodistes, tertulians xerraires, televisius o radiofònics, polítics i governants, d'aquí i de la Meseta central, que condemnen els intents normalitzadors de la llengua de governs democràtics, no han desaprovat mai i a més sembla que han oblidat el procés de castellanització infligit per l'Estat totalitari.

Desmemoriats com estan no evoquen els antecedents, fets reals, els del dia a dia, no els interpretables per un historiador o un altre, sinó els recollits en la premsa de l'època, com "El Noticiero Universal", "La Vanguardia", o el mateix Boletín Oficial del Estado. Potser estan d'acord en com es va alfabetitzar, amb les formes catequitzants, i amb el temari carregat de prejudicis i fòbies contra la llengua "vernácula" que són coincidents amb els punts de vista i maneres de pensar dels governants actuals.

Espanyolitzar, hispanitzar, tots formats amb la mateixa regla a les escoles. En la història recent hi trobem prou referències, com la repressió del Magisteri, en que amb diverses disposicions oficials de les autoritats militars i les civils designades pels primers, van depurar els mestres catalans, bascos i gallecs i foren substituïts per "maestros nacionales afines al Régimen".

Passat només un any el jefe nacional de Primera Enseñanza Romualdo de Toledo feia un primer balanç de la seva operació: "la enseñanza primaria lleva un ritmo acelerado con la directa actuación de 700 maestros castellanos que actúan en toda la región con éxito inmejorable"

Els records de com es va fer l'espanyolització idiomàtica se'ls ha emportat el vent. Diferents ordres oficials prohibiren que hi hagués cap llibre escolar escrit en català, també havien d'estar redactats en castellà, els impresos, "los cuadernos" i els treballs.

Hi ha qui gemega de la situació actual. Deuen enyorar l'època quan a la nostra parla li va ser retirat el caràcter oficial junt al castellà a l'Administració. O quan es va prohibir als funcionaris parlar en la seva llengua durant les hores de servei, amb sancions pels infractors. No podien rallar-lo ni amb el públic que atenien, ni entre ells mateixos. Les ordres prohibitives s'estenien a tots els professors i mestres de l'ensenyament, podien obrir-te expedient i ser depurat.

Vivim temps estranys i plens de contradiccions. Es predica sobre la necessitat de recuperar valors devaluats, com la cultura de l'esforç per aprendre, de la necessitat de la formació contínua o dels beneficis de saber idiomes i per contra s'allibera del requisit de saber la nostra parla, quan amb un poc d'estudi és fàcilment accessible. A les pàgines del "Diari" podem observar com els menorquins escampats pel món, han d'adquirir un bon nivell de coneixement de l'idioma del país que els acull per integrar-se amb peu d'igualtat i no els toca altre remei.

El senyor Wert fa honor al significat del seu cognom, s'ha mostrat molt "valuós", de gran valor, ja que amb els seus projectes retrògrads, ha obert els ulls, enardit i proveït d'arguments els seus opositors catalans. Per a ells, ara és clar que a l'Espanya actual venen mal donades i que no és suficient per un idioma minoritari tenir el suport d'una Comunitat Autònoma. Si no vol retrocedir en la jerarquia d'idioma oficial, la llengua pròpia haurà de ser instrument d'un Estat organitzat.

I què hem diu, -apreciat lector-a- d'aquesta qualitat també tan reclamada que en diuen empatia? En la resolució del conflicte lingüístic ningú mostra aquesta aptitud, ni disposició a posar-se en el lloc de l'altre per flexibilitzar una opinió, ni per suavitzar, ni per resoldre el litigi i procurar que ningú es senti atropellat en aquest projecte sempre inacabat que és Espanya.

Segueixen sense adonar-se'n del que realment passa amb la llengua i és tan senzill, com que som nombrosos els amants del que és nostre, els que estimem el nostre idioma i cultura i que com em deia aquell fillet :"Sr. Wert, Sr. Bauzá, Sr. Delgado, poden imposar una altra vegada el castellà i dir-li "queso", que sempre serà formatge".