Visc

El fotògraf de Ciutadella em va convidar a caçar caderneres amb visc un capvespre d'estiu. El visc s'extreu de la planta lorantàcia de l'espècie Viscum album, de tronc rodó, fulles oblongues coriàcies, flors en petits capítols sèssils a l'extrem de les branques o a l'axil·la de les fulles, i fruit globulós, blanc, de la grandària d'un fesol. També se'l coneix amb el nom de vesc i, en castellà, visco, muérdago.

El vaig menar a na Gran, una tanca de cala Mitjana. No era un indret amb molta abundància d'animals. Era una cacera fluixa. Normalment, amb els amics, solíem anar a les basses de porcs que hi ha damunt la cova de les Taronges. O a la bassa excavada a la roca del camí que davalla a la platja de cala Mitjana. Com que era a l'estiu, el problema era la gent que anava a nedar i espantava involuntàriament els ocells que hi anaven a beure. Les piques de na Gran es troben allunyades del camí, en un punt redossat. Es tracta d'un indret envoltat de paret seca amb un seguit de piques de marès. Fa uns dos-cents metres quadrats i encara es conserven les passadores de conills.

Vam enviscar els brins i ens vam amagar rere una mata. Davallaven poques caderneres, quasi cap. Les xigales serraven les branques dels pins amb les ales. Xerràvem fluixet. Es podia sentir la respiració de la mar a poca distància, però no l'escoltàvem. Estàvem pendents del cant de les aus que agafaven posició damunt les branques dels arbres. A la fi, un ocell es va situar tot just al capdamunt del coll del pou. Vam aguantar la respiració. L'ocell de color fosc va mirar l'aigua de les piques que començava a enfosquir-se per les ombres de la tarda. Es va envolar i va estalonar les potes en un canó de càrritx. Va borinar les ales desconcertat i va observar espantat com s'havien quedat enganxades. El fotògraf va sortir de rere la mata. Va desenganxar l'ocellet de la canya amb les mans fines i llargues i el va posar amb delicadesa dins la gàbia. Desconeixíem de quin ocell es tractava. Setmanes més tard vaig anar a Ciutadella amb mon pare. Hernando ens va menar fins a una ocellera i va agafar amb les mans la petita au fosca que havíem caçat amb les mans amb què aguantava la càmera de fotos. Em va informar que es tractava d'un rossinyol i que havia aconseguit campar-lo alimentant-lo amb una pasta feta d'insectes. Des d'aquell dia, cada vegada que sent cantar un rossinyol pens en el fotògraf de Ciutadella, en les mans franciscanes netejant les ales de visc.