En sabem i podem

Algú pensarà que exager, i que al cap i a la fi, només es tracta de l'estrena d'una cançoneta. Tal vegada tenen raó, però deixaran que jo no ho cregui així. I és més, em permetran que no entengui com no s'ha donat més suport per part de les institucions públiques a aquesta iniciativa. Però bé, aquesta és una altra qüestió. Avui, petitó, et volia demostrar que els menorquins podem ser molt més que unes persones que saluden els turistes quan vénen, esperant que gastin els seus doblers per poder viure noltros la resta de l'any. Si ens ho proposam, podem vendre més que el nostre sol i les nostres platges (que, per altra banda, són les millors del món).

Hi ha uns quants exemples recents que ho demostren. El que tenc més fresc al cap és el concert homenatge a Pink Floyd. Crec que ja te'n vaig xerrar, i per tant, no m'hi recrearé gaire, perquè els fets parlen per si sols. És un dels pocs muntatges nascuts a l'Illa que ha anat de gira per Catalunya perquè, senzillament, va ser brutal. Un altre cas, ja un poc més llunyà en el temps, és el del musical "Els Pirates". Tu el vas veure des de dins la panxa de ta mare. Allà no hi havia actors professionals, però sí molts vocacionals que no haguessin desmerescut gens a qualsevol teatre del país. Els menorquins tenim també formacions musicals, com la Banda de Ferreries o la de Ciutadella, que només estan limitades per la mar, perquè el seu nivell els permetria trepitjar escenaris més grans i rebre els mateixos aplaudiments entusiastes que noltros els brindem.

Tot, petitó, és qüestió d'il·lusió, esforç i convenciment. Si noltros mateixos no ens trèiem de sobre el complexe de poblerencs, si no som noltros qui, amb els peus a terra, aprenem a volar una mica, ja et dic jo que no vindrà ningú de fora a fer-ho per noltros. Esteim preparats, tenim els coneixements i la matèria primera. Tenim la carcassa de l'avió. Només ens falten les ales i començar a moure els braços per arribar amunt i més amunt. Llavors, només llavors, podrem volar.