TW
0

Com molt bé deia un amable lector del diari Menorca, les "Pedraules" estan inspirades en els "Espipollants" de Pere Melis i en són una mena d'homenatge i de modesta continuació en el temps. Davant els atacs periòdics que va rebent el català per part dels governs central, autonòmic, insular i locals, em ve al cap la pregunta admirativa: ¿com van aconseguir els nostres avantpassats conservar la llengua en les seves varietats escrites i parlades durant quaranta anys de dictadura? La dada irrefutable és que ho van fer i la constatació d'aquest pensament dóna força als catalans, als valencians i als mallorquins, eivissencs, formenterencs i menorquins que veiem que, transcorregut un període de temps similar, les intencions continuen igual que a l'època infausta del dictador. Es pot argumentar que les armes que tenen els actuals exterminadors de cultures i de llengües minoritàries són més mediàtiques i abstractes. Que cap parlant és empresonat per rallar en català, que cap escriptor és censurat per escriure en català, que cap mitjà de comunicació és tancat per publicar en català; que es pot xerrar, escriure i publicar en català. Però la repressió i la censura d'ara són més líquides i invisibles. Els poderosos mitjans de comunicació espanyols efectuen una reeducació subtil dels infants. L'esport de competicions internacionals exerceix una influència nacionalista similar a una gota que forada la roca –exhibició grotesca d'himnes, escuts i banderes- en els al·lots i al·lotes. És redundant comentar el tema de l'educació, però els diferents governs han ideat una xerxa d'organismes oficials, pagats amb els impostos de tots els ciutadans, que s'encarreguen de recompensar a base de distincions honorífiques, premis en metàl·lic, subvencions a desplaçaments per l'estranger, ajuts a edicions i a traduccions de llibres, conferències, etc..., els autors que escriuen en castellà. I, d'altra banda, pel mateix ideari invertit, marginar i silenciar als autors que escriuen en gallec, català o basc. Només en aquest context es pot entendre el silenci còmplice dels intel·lectuals espanyols davant la crisi econòmica que colpeja les classes treballadores i mitjanes i davant els intents a cara descoberta -l'infame "vamos a españolizar a los niños catalanes" del, és important recalcar-ho per ser el responsable final d'aquests ajuts recompensadors, ministre de cultura, educació i esports del govern espanyol- de destruir la riquesa i la diversitat lingüística i cultural d'un país mil·lenari i, des de fa quatre dies, democràtic. La conclusió final és que la similitud entre els dos monstres és la mateixa i la diferència és una simple qüestió de subtilitat i de maneres. En aquest context és important "espipollar" -sinònim d'espipellar, onomatopeia del picoteig i del menjar en petita quantitat: collir o prendre petites porcions d'una cosa o, també, triar: "No espipollis, menja tot el que hi ha al plat"-, decantar el gra de la palla, separar la veritat de les mentides com fan els miners amb els diamants i les pedres; o com feia el gran Pere Melis amb les paraules.