La ciutat física està formada per dos tipus d'edificis: els que són singulars (arquitectures que sobresurten per les seves característiques estètiques o funcionals úniques) i la resta de cases que, amb la seva simplicitat i repetició, formen una base de qualitat uniforme que ajuda a ressaltar la bellesa dels primers i ens fa estimar l'essència, tradicionalment més comú i identitària, de les cases normals. De fet, als centres històrics, es produeix un cert equilibri entre la gran majoria de cases, que serien les arquitectures d'habitatge, totes similars, totes amb els mateixos trets que ajuden a definir un lloc, i les arquitectures originals, diferents, que augmenten la excel·lència dels espais urbans més antics.
Continuant amb la reflexió, a Maó, fins als anys 50 del segle passat, hi havia un model de casa (la casa de trast, amb totes les seves variacions) que s'anava repetint amb un grapat d'elements arquitectònics característics, i una gran quantitat d'edificis repartits pels carrers del centre, que amb la seva originalitat han format un conjunt, més o manco equilibrat, que ens ha arribat fins a l'inici del segle XXI.
Al començament de la dècada dels vuitanta es va fer un gran esforç des de l'Ajuntament de Maó, per estudiar, definir i establir normes que, respectant els processos habituals de progrés i avanç estètic de l'arquitectura moderna, van contribuir a preservar els elements i materials que podríem anomenar invariants de l'arquitectura maonesa. En aquell temps, es van establir normes que intentaven contrarestar la gran invasió al centre de nous materials, noves tècniques constructives, colors estrambòtics i cartells desproporcionats, que pugessin decantar o, fins i tot, destruir les característiques essencials de l'estètica urbana tradicional de Maó. Una estètica iniciada al llarg del segle XIX i estalonada durant els primers trenta anys del segle XX. Es tractava de posar la base, definir el camp de joc, per un cert enteniment, a l'hora de construir, entre els invariants tradicionals i algunes propostes modernes que, sense malparar aquells, anessin posant al dia els edificis cèntrics de la ciutat.
Tant el Catàleg de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Maó, com la normativa específica per les diferents àrees del centre urbà, definida al Pla General de 1987, van poder establir un gran dic, una mena de contrafort, que va ser capaç d'aturar la degradació constant (iniciada els anys seixanta) que venia fonamentada tant en una manca de coneixement dels valors de l'arquitectura urbana senzilla, com en un desinterès pedagògic en explicar el valor d'aquesta, més enllà de la vàlua, ja reconeguda, de l'arquitectura singular.
Les influències del Pla General del 87 van ser efectives fins l'inici del segle XXI. A partir del 2000, aproximadament, ha començat una nova invasió, transformació profunda de les façanes dels carrers més antics, cada vegada més accelerada, deguda, altra cop, a la introducció de nous materials, elements i formes deformadores, que estan trastocant l'estètica urbana de les cases de la ciutat central, sense que, de moment, no es vegi cap tipus d'iniciativa per aturar el seu descontrol.
Assegut al portal, està content entre els amics, tots ben junts fent la bereneta en un fosquet que s'acaba. Amb la barreta de pa en una mà i la pastilla de xocolata a l'altra, van comentant la facècia del carrer, els cromos que es canviaran, les lluites que faran amb els al·lots del barri. Prest, els culs es refreden en el contacte pesat sobre la pedra viva del portal buixardada, i gelada per l'hivern. Mengen poc a poc, intentant que el temps s'allargui al màxim. Davant d'un acudit d'un d'ells, innocentment verd, tots es recolzen sobre la porta verda i els seus caps petits, rodons i pelats, entren en contacte amb la fusta pintada i poden constatar la seva escalfor que contrasta amb la gelor del portal centenari.
En una primera mirada, no exhaustiva, s'han pogut detectar tres tipus d'alteracions a les façanes de les cases de trast del casc antic (cases situades dins del nucli central de Maó format pels carrers Bellavista, Pescadors, Sant Manuel, Cós, Esplanada, Josep MariaQuadrado i part antiga de Dalt Vilanova):Distorsions al pla de façanaIntroducció de fusteries amb materials i formes estranyes
Deformacions als coronaments de les façanes
La limitació d'espai d'aquest article permet reflexionar només sobre el primer dels tres temes plantejats, deixant els altres dos per posteriors entregues.
Per molt que hi pens, no entenc perquè encara no s'han establert unes simples normes municipals, per evitar l'aparició de quatre petites portes a cada façana de trast, que contenen quatre comptadors, dos de Gesa i dos de Sorea, per als dos habitatges d'una casa de trast. Tan difícil és ordenar les instal·lacions a l'enfront de cada casa?, Tan complicat és establir que només hi pugui haver un registre per els dos comptadors de Gesa i un per els dos de Sorea?
D'altra banda, tan difícil és definir unes pautes estandaritzades per situar tots els elements que necessàriament han d'estar en el pla de la façana, sense que la seva incidència destorbi la seva bellesa? Aquesta simple pregunta no és gens inútil. No ho és perquè la mànega ample de l'Ajuntament en aquest tema, ha provocat i segueix provocant (sembla que el nou pla general ho podrà aturar), una distorsió nefasta en l'estètica urbana dels enfronts de Maó. Entre les exigències de Gesa, les ampliacions de mides de Sorea i la manca de control municipal, han començat a sortir enfonys en les entrades dels habitatges de Maó. I, el més increïble, és que prest els comptadors seran més petits i podran ser llegits des de les centrals respectives. Llavors, la única justificació a aquesta desfeta urbana, que era poder fer la lectura des de l'exterior, ja no es podrà plantejar.
Quantitat d'endinsades que estan rompent una de les invariants de l'arquitectura urbana menorquina: tenir sobre les façanes, al mateix pla, tota la fusteria. Una característica que ens ha diferenciat de moltes altres ciutats. Degut al nostre passat, a la nostra manera de construir antiga, sempre hem col·locat totes les fusteries de la façana a ras de la mateixa, i la porta d'entrada dos pams més enrere per poder formar el portal i posar el peu per entrar a la casa. Mai s'havia creat aquest enfony, aquest cubicle profund, que fa desaparèixer la fusteria del primer pla, canviant-la per una fosca estranya, per una entrada esquifida, a vegades, fins i tot, per una negror darrera d'una reixa.
Si la dinàmica actual segueix imparable, prest, totes les portes d'entrada a les cases del centre de Maó tindran un enfony que destrossarà la tradicional imatge urbana de la ciutat.
La jove camina de presa costa amunt. Morena, de cabell curt, ulls marrons, llavis prims i somriure contingut, camina alegre cap a la casa nombre vint i tres del carrer des Forn. Ell, estalonat al portal de casa seva, espera silenciós tot fumant una cigarreta. La nit fosca cau sobre els empedrats de la ciutat banyats per la serena. Espatlla sobre l'esplandit d'estuc, coll de la gavardina alçat, cabells arrissats, etern Albert Camus amb el cigarret a la boca, mira atent el caminar àgil de l'al·lota que s'aproxima. Un flash il·lumina el seu pensament i el retrocedeix a la seva etapa de fillet. Tanca els ulls i enfonya la panxa cap a dins, com si amb aquests gests la seva primor s'accentués i potser podria arribar a ser invisible. Ara, però, ja no te la porta de fusta a l'esquena, un buit profund l'ha substituïda i en tirar cap enrrere, cau en la foscor nova, en el precís moment en que ella apareix en el frontal del portal. Una riallada sincera conclou l'episodi, mentre ell, allargat sobre unes lletges rajoles de Porcelanosa, no sap ben bé què fer.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.