L’hivern a Menorca

Ara que el present mareja com un mar turmentat, a Menorca em va semblar que trobava el sentit i la calma perdudes. Em va semblar que, a l'illa, el temps encara manté el seu vell ordre, que les converses encara poden ser enraonades i directes (i no fragmentàries, apressades, impersonals); i que la vida civil encara s'articula entorn del tracte personal, pròxim, deferent.

En temps passats, les característiques d'una illa espantaven. Els límits forçosos que el mar imposa al territori eren percebuts com la representació territorial dels condicionaments de la vida humana: una vida atrapada en els límits d'un cos, sotmesa a la dictadura del temps. L'illa era la metàfora de la desolada submissió de la ment (que no té fronteres) a l'imperi opressiu de la realitat (que només té límits). Les illes van inspirar un verb, aïllament, que expressa tot allò de negatiu que suposadament portava implícita la nostra humana condició: solitud, hermetisme, impossibilitat de connexió amb els altres, separació, confinament, reclusió. Una illa era com una presó geogràfica, per això hi ha tanta literatura del confinament: del Napoleó internat a Santa Elena a les illes de leprosos; de l'illot on els pirates amagaven el tresor a l'illa del laboriós Crusoe. Els desterrats, els malats, els proscrits o els perduts quedaven reclosos a les illes, com en una presó o, a tot estirar, com en un refugi: enclaustrats, desconnectats del món, tallades del tot les ales de la llibertat.

Però el progrés de les comunicacions aèria i marítima i la revolució digital han posat les illes de moda: ara són descrites com paradisos. Territoris especialitzats en vacança, espais del dolce far niente, llocs on reposar de l'estrès (sigui durant uns dies de festa contínua, sigui desconnectant terapèuticament del soroll del món). Però les illes que responen a l'especialització turística s'estan convertint en espais artificials: sense vida comunitària i amb el paisatge malmès, s'adapten com un decorat de cartó pedra al que el visitant reclama.

Fidel a la seva història, tan singular, l'illa de Menorca no n'és gens, d'artificial. Els menorquins han vist passar tota mena de gent (dels romans als anglesos; dels àrabs als catalans; dels francesos als espanyols); i ara veuen passar força turistes. Tothom, a Menorca, hi ha deixat petjada, sí, però ningú no ha pogut uniformar-los (en el cas dels anglesos, és que no van voler: al segle XVIII van permetre als menorquins una gran llibertat, sobretot econòmica, que va afavorir l'eclosió d'uns fèrtils nuclis il·lustrats, inèdits a l'entorn català i espanyol). Per això, malgrat que són pocs i que l'illa és petita, Menorca encara té vida pròpia, renovada per minories creatives socials i culturals molt actives i reflexives.

De minories creatives, n'hi ha a tot arreu; però, a la península, dominada per una conjuntura demencial, amb prou feines hi ha qui les escolti. A Menorca, vaig tenir la impressió que les minories creatives són molt escoltades. Fan molta feina. Per exemple: a l'illa del Rei, situada al Port de Maó, hi havia un grandiós hospital, alçat pels anglesos, que va ser abandonat. Envaït per la natura i espoliat, era una pura ruïna. Fa uns anys, illencs de totes les ideologies van decidir recuperar aquells formidables espais i fer reviure l'illa del Rei. Van crear una fundació i han aconseguit restaurar l'hospital gairebé del tot. Encara hi treballen. Recuperen l'edifici, creen un museu de la medicina i la farmàcia, conreen un gran jardí de plantes medicinals i mediterrànies i acumulen testimonis diversos de la vida menorquina. Hi són cada diumenge, de nou a onze. Treballen en comú. Gent de dretes i esquerres, catalanòfils i hispanòfils, militars i pacifistes, celebritats i gent anònima, autòctons, anglesos i estiuejants. Dues hores del diumenge destinades al comú: a reconstruir una ruïna col·lectiva. Un exemple de com hauríem d'afrontar els peninsulars aquests temps de ruïna econòmica, política i moral.