De Benet XVI a Joseph Ratzinger

Abans que fos Papa, la figura de Joseph Ratzinger, des del meu punt de vista, ja era prou interessant. Com a intel·lectual i eclesiàstic, ja havia publicat una sèrie d'assaigs ben rellevants, en què intentava, entre d'altres qüestions, conjuminar, d'alguna manera, fe i raó. És a dir, abordava temes que han interessat universalment tant creients com agnòstics, i que formen part dels neguits que han capficat els humans a través dels temps.
Vaig conèixer el Ratzinger assagista de la mà d'un amic que me'l va recomanar. I no em va decebre. Vaig llegir-lo a l'etapa en què encara era prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, i a la primera etapa del seu papat. Quan va morir Joan Pau II -Karol Woytila-, un Papa molt favorable a la diversitat cultural i a la llibertat nacional, per cert, possiblement hauria preferit -simple devaneig personal, donat que, lògicament no hi tenc res a dir- Carlo Maria Martini, aleshores cardenal arquebisbe de Milà. De Martini recordava el seu intercanvi de cartes al "Corriere de la Sera" amb Umberto Ecco, al voltant de l'humà i el diví. Crec que va ser un intercanvi extraordinàriament civilitzat, i em costava decantar les meues simpaties cap a un dels dos. Si magnífica és la ploma d'Ecco -i els seus arguments- no li quedava enrere la de Martini. Malauradament, Martini ja ha traspassat, però, curiosament, l'actual arquebisbe de Milà, monsenyor Scuola, figura molt ben posicionat per esdevenir el nou Papa.

Idò bé: ben aviat havia de descobrir textos de Joseph Ratzinger que anaven molt en la línia del propi Martini. Des de posicions diferents, quant a visió del món, l'exercici s'assemblava molt. I l'ha practicat, en un crescendo, durant el temps que ha estat al capdavant de l'Església catòlica. Benet XVI havia començat a destacar, precisament, com a assessor teològic durant el Concili Vaticà II. No sé si se n'havia apartat de la línia, emperò, però mostrava gestos que l'honoren: per exemple, la Fundació Ratzinger, que gestiona els diners que l'il·lustre escriptor pugui guanyar en drets d'autor i els reverteix becant joves estudiants.

Deixant la condició de Papa, Ratzinger genera una autèntica sotragada dins l'Església, que potser contribuirà a canviar-ne alguns plantejaments i a adaptar-se a la societat de principis del segle XXI. I constitueix un bon exemple per a d'altres àmbits. Hilari Raguer, historiador i monjo de Montserrat –conegut per la seua posició a favor que puguin ser ordenats sacerdots tant homes casats com dones, i per la seua posició igualment favorable al procés sobiranista de Catalunya-, diu que s'ha de poder exercir el papat fins als vuitanta anys. Supòs que, dins els sectors més conservadors de l'Església catòlica, els seus punts de vista deuen ser tan exòtics com els de David Fernández, diputat de la CUP, qui afirma que "preferiria que la propera Papa fos Teresa Forcades i en segona instància Pere Casaldàliga. I en tercera instància, que es dissolgués el Vaticà".

Salvador Cardús, amb l'agudesa que el caracteritza, diu que Joseph Ratzinger, com a mínim, s'haurà estalviat el tràngol d'una mort seguida al minut per tots els mitjans de comunicació. Fins ara, només morien en públic els papes i els dictadors. És possible que Benet XVI hagi iniciat un camí més amarat de dignitat.

Per cert, Karol Wojtyla era polonès, i a Joseph Ratzinger, alguna vegada que li han preguntat sobre la seua condició d'alemany, ha respost, senzillament: "jo som bavarès".
I extraordinari. Un gest inèdit en sis-cents anys així ho avala.