Ben acompanyats per Simón Seguí de Vidal, veterinari de l'escorxador de Maó i propietari de sa Torre Blanca, hem recorregut aquests paratges, cases, edificacions annexes, i abundants vestigis arqueològics, històrics i etnològics. En una segona etapa hem arribat a la cala de sa Torreta, on ens hem encreuat amb els excursionistes del camí de Cavalls, que cobreixen una de les etapes més agraïdes, la que des Grau i s'Albufera passa per un punyat de platges verges i arriba fins al cap de Favàritx amb el seu far.
SA TORRE BLANCA
Les cases de sa Torre Blanca (a ponent) i les de sa Torreta de Tramuntana (a llevant) estan arrambades entre si. El casat antic correspon a sa Torreta, mentre que les cases de sa Torre Blanca són relativament més "modernes".
La torre medieval estava separada de les cases originals, avui en dia està integrada a les de sa Torre Blanca. Es pot identificar per la forma arrodonida i pel talús que n'envolta la base, però està escapçada a conseqüència d'un "enderrossall" sobrevingut fa més d'un segle. En el seu interior es reconeixen elements que en denoten l'antigor. Al sostre s'observa el petit llindar –clos actualment– pel qual altre temps es desplegava l'escala d'accés a la part superior. Dins el mur es troba incrustat una espècie de morter prehistòric de roca porosa –extret segurament del recinte arqueològic, quan es construí la torre– que podria haver tingut una primera utilitat com a filtre d'aigua. La portalada que comunicava l'habitacle inferior de la torre amb un pati inclou un relleu de pedra que, vist per dintre, porta gravada una data que sembla ser el 1414.
Fa deu o dotze anys la torre medieval s'adaptà a les circumstàncies dels nous temps, sense modificacions substancials, conserva els seus airosos sostres en volta. Avui és un apartament d'agroturisme molt "familiar", per la seva reduïda capacitat d'allotjament, ideal per gent que cerqui tranquil·litat i paisatge.
Les cases de sa Torre Blanca són més baixes que les veïnes de sa Torreta, en destaca la porxada de tres arcs amples que ja apareixen dibuixats a un plànol que podria ser del segle XIX. El pati queda emmarcat per la porxada, la torre pel costat de llevant i el forn de pa per ponent. Un poc més enllà veim el coll alt d'una cisterna, a la qual es poava de baix i de dalt.
Si seguim cap a ponent trobam la païssa, gran i de parets contundents de pedra seca, i a continuació el boer que té tres o quatre arcs, encara que se n'aprecien uns quants més de tapats, que han deixat uns finestrons, mentre que dintre hi ha les típiques menjadores dels anys cinquanta. Des de l'era, veim quatre solls en bateria, de sostre en volta, construïdes fa uns seixanta anys, i el petit galliner, en el qual hi ha gallina favada i negra menorquina, encara que no són de raça pura.
Amb en Simón feim una caminada per sa Torre Blanca, guaitam cap a la Serra Garda, –topònim un xic redundant, ja que "garda" significa serra–, a la falda hi ha unes coves que allotjaren presència humana en temps prehistòrics. En aquestes tanques hi tenen eugues amollades, encara que actualment no les fan criar. Passam per la tanca de na Mascarona i costers successius fins arribar a un punt que ja es veu es Moliondro i la raconada per la que sa Torre Blanca guaita a s'Albufera.
De tornada feim una aturada a un mirador natural excepcional, una roca encimbellada de la qual es contempla tot el pla de Favàritx, amb sa Sella i el Toro al darrere. Cap a tramuntana es veuen els apartaments de ses Coves Noves (Arenal d'en Castell). Dins la tanca de s'Era Vella, com era d'esperar, hi ha les restes d'una era més antiga.
A sa Torre Blanca els pous s'eixugaven a l'estiu; amb una carro que traginava una bota duien aigua de la Síquia Reial per a les cases i el bestiar. Per pujar-hi feien servir la "carretera" de sa Torre Blanca, construïda l'any 1919 segons consta entre les millores fetes a la propietat en el llibre de produccions.
Segons els contractes i estims que conserva la família Seguí, pels anys trenta menava sa Torre Blanca Josep Gonyalons i Enrich, durant molts anys també en va ser pagès el mercadalenc Joan Fluxà, que després passaria a sa Boval Nova. Per cert, el darrer amitger de les dues Bovals va ser Josep Pons Sintes "Pepe de sa Boval", mort a Sant Lluís dia cinc del mes passat. Una dita que surava per Favàritx assegurava que "sa taula de sa Torre Blanca tenia rost": la carn-i-xua sempre rodolava cap a l'amo i família.
Gabriel Seguí Mercadal es va fer càrrec directe de l'explotació agrícola d'aquest lloc l'any 1963. Actualment compleix aquesta funció el seu fill Simón, que hi té una trentena de caps de bestiar boví de raça menorquina, dedicats a la producció de carn, que veim pasturar pel plans més baixos i humits.
SA TORRETA DE TRAMUNTANA
A llevant de les cases de sa Torreta hi ha l'era, gran i enrajolada; no gaire enfora hi ha dos erons, quadrats, enllosats i de parets altes, que podrien haver servit per abocar-hi els munts de gra o per batre les bajoques seques de ciurons i faves.
Més proper a les cases, hi ha l'antic boer que, com a singularitat remarcable, té els arcs molt baixos i el seu pis, de la roca mare, d'un relleu extremadament accidentat.
Segurament no degué donar recer a la quarantena de vaques que pasturaven dins el prat de sa Torre a la primeria del segle XVII, però potser sí que donà refugi a les colles de bous; boer (o bouer) deriva de bou, antigament s'estabulaven els bous, no les vaques.
Pedro Pons Olives i Antònia Vinent, que vam conèixer a sa Cova de Baix, van ser els darrers pagesos amitgers de sa Torreta, aproximadament entre 1974 i 1985. Llavors el lloc era d'un metge de Barcelona, que va morir mentre hi estaven. Era una finca gran amb plans bons, i un boer nou amb una vintena de vaques, feien formatge que venien a can Bep de Torralba. Actualment, sa Torreta de Tramuntada és propietat d'un basc i els seus millors plans es sembren de farratge, per segar i vendre a altres finques.
PLA DE S'ARRÒS
Just després de la guerra, l'amo en Bep "Patata" i madona Joana, van deixar Son Gall per entrar a sa Boval Vella, dels mateixos propietaris. Els nous amitgers serien els sogres d'en Toni de s'Albaida, que vam conèixer com a "batle de s'aigo" de la Síquia Reial i regant de la mateixa a s'Hort Nou.
Dins els anys quaranta del segle passat, com a ses Canessies i altres indrets d'aiguamolls de Menorca, van decidir sembrar arròs en el Prat Gran de sa Boval Vella, que fa mitgera amb Santa Madrona. Però abans s'havia de treure el jonc, amb aquesta finalitat van davallar una colla de bous de sa Torre Blanca, però tot i el vigor dels bòvids no se'n sortien. Tot seguit es dedicà en aquesta tasca el primer tractor, de rodes de ferro, que va manejar en Joan de Biniaixa. Era tan penós arrabassar el jonc que –com recorda en Llorenç Vidal, de sa Mola– el tractor era vermell de tan calent que estava, malgrat que un home es dedicava a traginar aigua per al tractor, amb gerres que omplia a l'aljub que hi ha dins el prat, al costat del boeret.
Un cop llaurat el prat, hi van sembrar arròs i sanfaus, regats amb l'aigua de la Síquia Reial, que hi arribava gràcies a una canal de llenya que "saltava el torrent" i prosseguia per una canal de marès que també regava els plans de sa Boval Nova. La producció d'arròs va ser important els primers anys, però l'orografia i la naturalesa argilosa del terreny els jugà una mala passada. Un any, a les acaballes de l'estiu –abans de les festes de Gràcia– va fer una aiguada quan encara no l'havien segat; l'aigua de la torrentada passà per damunt l'arròs, quedà estancada i el deixà tot tenyit de vermell. L'arròs va ser per al bestiar i el negoci ruïnós. Va ser un conreu de curta durada, en queda el record i es Pla de s'Arròs.
–––
adsintes@telefonica.net
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.