El trencaclosques d’Itàlia

D'entrada cal que ens remuntem una mica més endarrere, concretament al 9 de novembre de 2011, quan Mario Monti, després d'haver estat comissari europeu per Itàlia més d'un cop, va ser nomenat senador vitalici per part del President Giorgio Napolitano, que li va encarregar de formar un nou govern substituint Silvio Berlusconi, la coalició del qual (Pol de la Llibertat) tenia majoria a les cambres.

Una setmana més tard, el 16 de novembre, jurava el càrrec de Primer Ministre d'Itàlia, on ha governat fins les passades eleccions i està encara en funcions. Els mitjans i analistes veieren el perfil de Monti com el d'un govern tecnòcrata de transició, que tindria com a objectiu principal posar en marxa les reformes econòmiques imposades per la Unió Europea. De fet, el professor va formar un govern de ministres independents amb la idea de deixar el país encarrilat per a les eleccions de 2013.

Aquestes s'han produït i el resultat és decebedor des del punt de vista democràtic, perquè sembla que serà impossible de formar govern a la vista de la distribució dels escons.

El Moviment 5 estrelles
Mentre els Demòcrates d'esquerra de Pier Luigi Bersani (Partit Demòcrata) ha obtingut la victòria a l'Assemblea dels Diputats, el partit de l'incombustible Silvio Berlusconi guanyava el senat, de manera que, degut als mecanismes de la Constitució italiana, cap dels dos pot formar govern si no s'alien o bé obtenen el suport d'un nombre suficient de diputats i senadors provinents de les altres forces polítiques.

Mentre els seguidors de Monti s'han repartit molt pocs escons, la sorpresa (relativa per com anaven els sondejos) ha estat l'èxit del còmic Beppe Grillo i del seu Moviment 5 estrelles que s'ha fet amb 108 escons a l'Assemblea dels Diputats i amb 54 senadors, però amb una idea absolutament rupturista del sistema i, per tant, negant-se a donar suport al que Beppe Grillo (un líder que no es presentava a cap càrrec) denomina "les forces del sistema", que són les que, segons ell, encarnen la corrupció de la democràcia italiana i, per tant, les forces a batre en primer lloc.

Massimo Gramellini escrivia al diari La Stampa, de Torí, que és com si el crit de mil solituds s'hagués aixecat de mil habitatges lligats per cables d'ordinador. Una emoció virtual que s'ha anat materialitzat lentament i uneix els individus que se senten incompresos i amenaçats per l'ombra sorda de nombrosos grupuscles. Especialment, la casta dels polítics, dels periodistes, dels banquers, dels poderosos o dels protegits.

No sembla que sigui la política allò que horroritza els votants d'aquest Moviment 5 estrelles, sinó els qui l'exerceixen des de fa molt de temps amb incompetència i sense autoritat moral.

El que veiem, però, és que amb aquests qualificatius no engloben tan sols Silvio Berlusconi i tot el que ell representa, sinó també Pier Luigi Bersani i el seu partit, quan estem davant d'un home honest, que ve de l'antic Partit comunista italià, que, des del punt de vista personal i polític, es troba a les antípodes del seu adversari de la dreta.
Qui forma part del Moviment 5 estrelles?
Entorn d'aquest moviment que ha liderat un personatge d'opereta que no es presentava a les eleccions trobem un magma de gent diversa que uneix un mateix esperit de desolació davant les estructures vigents de poder. Esperit que intenten omplir amb una dosi de proposicions concretes relligades per la utopia.

Algú ha dit que el Moviment 5 estrelles és una mena de franquícia que engloba gent força diversa pel que fa a la seva composició social. Hi trobem a Torí els centri sociali, una mena d'espais culturals autogestionats que freqüenten bàsicament joves decidits a abatre el capitalisme; a Bèrgam, els caps de petites empreses que lluiten contra Equitalia (una mena d'equivalent de la nostra Agència Tributària); a Palermo, moviments al·lèrgics a qualsevol forma d'opressió pública o privada... En realitat, Grillo el que ha fet és escollir un format i una cara diferents a cada lloc on hi havia un problema o una realitat que provocava malestar a la gent.

Estudiant els grans suports que ha tingut aquesta candidatura "a la contra" (que és com penso que se l'ha de definir), em fa la impressió que ha aconseguit unir dos sentiments que semblen fins i tot oposats. D'una banda, el desig passional de provocar la caiguda del sistema, amb l'esperança que de les cendres d'aquest sorgirà una nova classe dirigent. I d'una altra, el càlcul racional d'enviar al Parlament un contingent de persones estranyes al sistema, però lúcides, perquè es facin amb les regnes del poder.

Gramellini escrivia a l'article que he esmentat més amunt que un amic seu, votant del M5S, li va confessar el següent: "Penso que no escolliria mai un partidari de Grillo per dirigir la meva comunitat de veïns, però, quan es tracta de cercar els polls a un dirigent, no n'hi cap altre que sigui més fiable."

És probable que sigui bo fer una neteja de polls, però la governança exigeix alguna cosa més, i és molt dubtós que, amb el que ens asseguren els portaveus d'aquest Moviment (que seran substituïts cada tres mesos per cares noves, per tal que ningú en sigui, pròpiament, el líder) de prendre totes les decisions després de consultar-les una a una, al poble per Internet, es pugui governar la República. Però és el que hi ha, i els líders de les forces tradicionals farien malament no tenir en compte aquest fenomen que s'estén com una gota d'oli.

No em sorprendria, doncs, gens ni mica que el 2015, Espanya visqués un fenomen semblant al d'Itàlia. Si és que no l'ha començat a viure ja amb la UPyD del senyor Toni Cantó.