La vaga: Una eina ineficaç

I, encara, la vaga té molta menys utilitat dins el sector públic que no dins el sector privat. A l'empresa privada –segons com sigui l'empresa, d'acord amb les seues característiques específiques- una vaga dels treballadors pot resultar un trastorn considerable. Ningú no pot negar que la recent vaga de la companyia aèria Ibèria, per exemple, deu haver tengut la seua incidència a l'hora de plantejar l'Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) de l'esmentada companyia. Vagi per endavant, idò, que la vaga, en determinades circumstàncies, pot resultar d'utilitat.

Però, de manera generalitzada, i, molt especialment, quan afecta determinats sectors de la funció pública, la vaga constitueix un instrument d'eficàcia més que dubtosa. I que, en qualsevol cas, es podria recanviar per d'altres instruments que fessin més les funcions pròpies de les vagues, a l'etapa original.

Dins la funció pública, determinades vagues poden tenir, evidentment, més transcendència que no d'altres. Una vaga indefinida de metges, posem per cas, posaria en alerta vermella tota la societat, perquè, si estam malalts i no tenim a qui acudir, es pot generar una situació realment caòtica. Però, sense sortir del món dels servidors públics, una vaga dins el sistema educatiu no té cap ni un efecte. Normalment, quan els professionals de l'ensenyament fan vaga, miren de no trepitjar cap ull de poll: avisen els pares i les mares perquè no portin els infants a classe el dia següent, fan a tot estirar alguna concentració per protestar pels abusos rebuts, i les vagues no solen durar més d'un dia, de manera que l'endemà els infants i els mestres tornen a classe i tothom tan tranquil. Fins i tot, en aquestes condicions, si la vaga té un seguiment massiu, no ha de preocupar gaire l'administració, que, a costa de la vaga, podrà estalviar-se uns calerons, sense que això afecti negativament la seua gestió.

I quan la vaga no té un seguiment absolutament multitudinari, és utilizada per l'administració per carregar contra els qui n'han fet i per intentar demostrar, davant tota la societat, que la política que està portant a terme el govern és la que compta amb més suport públic. (Això, tot sigui dit entre parèntesis, no s'aguanta per enlloc, perquè, en les condicions actuals, fer vaga constitueix una autèntica heroïcitat; quan hi ha un 20% de gent que secunda una vaga, des del meu punt de vista, qui la rep n'hauria de quedar completament tocat; però és obvi que no ocorre així).

Amb la vaga ocorre com amb determinades litúrgies religioses tradicionals: hi ha molta gent que no hi combrega, però encara no s'han instaurat noves formes de protesta suficientment potents i efectives com per substituir-la. Es tractaria, al cap i a la fi, de trobar maneres de protestar que puguin preocupar més l'administració, que puguin incomodar més els governants, que puguin donar força als sectors implicats davant el poder abusiu, autoritari o manifestament injust.

Resulta totalment imprescindible, idò, buscar aquestes noves fórmules –sempre dins els límits de la convivència i del manteniment de l'ordre públic i de la seguretat ciutadana- que permetin avançar en els propis objectius. Haurien de ser fórmules imaginatives, fresques, trencadores, incòmodes per al poder, impactants socialment, vistoses, i engrescadores per als sectors que s'hi volguessin implicar. En definitiva, tot el contrari d'una vaga. Potser llavors sí que es forçaria l'administració a negociar i es guanyarien simpaties en el conjunt de la societat.

Evidentment, s'hauria de fer una pluja d'idees per trobar aquestes fórmules. I, també evidentment, el lloc no són les pàgines d'un diari. Perquè el factor sorpresa resulta també molt important per a l'eficàcia de la protesta.