Codolar

Tota l'obra d'un dels poetes anglosaxons més importants del segle XX comença a partir d'una anècdota primitiva. En etimologia estricta, anècdota significa allò no publicat, mentre que "earthy" vol dir tosc, terrenal, aferrat a la terra.

Al pròleg del meravellós llibre de relats "Contes d'hivern" d'Isak Dinesen, el traductor Toni Pascual apunta cap al camí de Wallace Stevens: "Per a l'autora danesa la novel·la contemporània sacrifica el relat, entès com a successió d'accions, en favor de la psicologia dels personatges; mitjançant l'ús del conte reivindica aquest paper preeminent de la narració d'anècdotes, a la qual atorga, segons l'antiga tradició romàntica, una naturalesa divina". Tenint en compte que Isak Dinesen és l'autora de, potser, la millor novel·la escrita en anglès del segle XX, -"Memòries de l'Àfrica-, si més no per a Truman Capote; la fusió contemporània d'allò no publicat amb la psicologia dels personatges marca -o pot marcar- el present de la novel·lística del segle XXI.

A "El crític com a artista" Oscar Wilde anota un nou camí: "Hem de tornar a la veu. Aquesta ha de ser la nostra pedra de toc". L'anècdota ho conté tot. És, no obstant, una paraula desprestigiada que ha quedat amagada davall l'ombra poderosa i grandiloqüent de l'arbre de la història. S'empra anecdòtic en contraposició a l'essència de la veritat. Si obrim un diccionari elemental, llegirem: "1 Petit fet particular, més o menys curiós, d'història o de la vida íntima de qualcú. 2 Successió de fets exteriors que constitueixen la trama argumental d'una obra narrativa". Hem oblidat el segon significat, però l'anècdota, repetesc, ho conté tot. No està escrita, és excepcional, defineix la veu del narrador, dibuixa el personatge que la protagonitza, crea una imatge sonora, és fruit de la decantació extraordinària de la memòria i ens connecta amb els orígens primitius que són comuns a tota la humanitat.

Voleu escriure un poema, un conte, una novel·la, un llibre de memòries i no sabeu per on començar? Podeu imitar Wallace Stevens. Partiu d'una anècdota que pugueu recordar i el relat vos arrossegarà. Un capvespre d'estiu de fa uns anys una parella camina per la platja del Pilar fins al codolar d'Alfurí. Es comença a alçar el vent i de l'horitzó escapçat pels penyals vermells, quasi sense arbres, vénen unes nuvolades negres. La mar, fins llavors en calma, es comença a remoure com una serp. Una àguila peixatera sorgeix silenciosa dels penyals i travessa aquella llesca nòrdica del món. Sobrevola els límits físics l'illa, la mina de coure i surt a mar obert per planejar damunt els secrets de la mar. El mugit d'un bou prehistòric s'eleva des del fons. El bram ferreny fendeix les profunditats i l'ona expansiva fa remoure i entretopar els macs enfonsats. Els dos enamorats comprenen l'origen. El codolar està cantant. És amenaçador i és insensible a l'amor que senten l'un per l'altre. Els vells conten que, quan el codolar d'Alfurí cantava en aquell món silenciós, la música de pedra se sentia a quilòmetres a la rodona talment les campanes d'una catedral enfonsada.

Un codolar és un lloc on abunden els còdols. A Menorca, la majoria de codolars es troben a la vorera de la mar.