El papa Francesc, una nova Pasqua per a l’Església catòlica

La dimissió del papa Benet

Des del meu punt de vista, la dimissió del papa Benet ("un fet coratjós" segons Hans Küng) és -i sens dubte serà- el gest més revolucionari que s'haurà produït dins l'Església Catòlica els darrers segles, perquè, per primer cop en molt de temps, un monarca absolut, el que està revestit del poder espiritual suprem, el que és el vicari del Crist per al món catòlic, confessa la seva impotència (espiritual i física) i ens evita mostrar la seva decrepitud pels mitjans. Per tant, el símbol del conservadorisme més refinat, el restaurador del llatí, de vestimentes oblidades i fora del temps, però també l'home que ha demanat perdó en nom de l'Església per escàndols financers i de pederàstia, després d'afrontar un problema molt greu que s'havia amagat rere silencis, es retira amb un gest d'humilitat suprema per donar pas a un successor que ell no elegirà, ni tan sols insinuarà. Per això dic que aquest gest, en un món tan poc innovador com el de l'Església catòlica, és revolucionari.

L'estructura d'Església prové del segle XI

Per als creients, l'Església és una institució divina, però que es mostra i actua -no podria ser d'altra manera- a través d'estructures netament humanes. Fins i tot, actua sota la forma d'un Estat (el Vaticà), que és subjecte de dret internacional, que té un govern, unes lleis (el Dret canònic) i uns tribunals que no es diferencien dels que tenen els altres estats del món.

Vist des d'aquest costat humà, hem de reconèixer (per molt que ens dolgui) que el Vaticà i l'Aràbia Saudita s'assemblen com una gota d'aigua no es diferencia d'una altra gota d'aigua: tots dos són monarquies absolutes que no han admès cap mena de reforma estructural d'importància i que s'emparen en un concepte difícil de definir i menys d'interpretar, com és la tradició. La de l'Aràbia Saudita té dos-cents anys, i la catòlica uns dos mil, per tant, encara és més veterana.

Tanmateix, com han explicat molt bé tots els historiadors o exegetes catòlics, l'estructura de l'Església que coneixem avui no va més enllà del segle XI, moment en què Gregori VII fa una reforma que introdueix tres aspectes del sistema catòlic que són encara en vigor: un poder centralitzat i absolut en la persona del papa, l'estructuració del clergat de la manera que nosaltres el coneixem, i el vot de celibat per als clergues i els religiosos consagrats.

Vist això, podem concloure amb l'octogenari teòleg Hans Küng, que els concilis reformadors del segle XV, la Reforma protestant del segle XVI, la Il·lustració del segle XVIII, la Revolució Francesa i el Liberalisme del segle XIX -per citar els moviments més destacats de la història d'Occident- no han conegut un èxit que es pugui comparar tan sols amb el que va tenir la "reforma gregoriana" del XI a què m'he referit. Fins i tot el concili Vaticà II (1962-1965), que simbolitza l'obertura de l'Església al món modern a través dels seus documents -especialment de la Gaudium et Spes, si un teòleg més entès no em corregeix- s'ha vist ofegat pel poder d'una cúria romana que (amb la vestimenta inclosa), sembla encara sortida del segle XI i ha dificultat les temptatives de reforma, l'entesa amb les altres Esglésies cristianes i les altres religions, així com la presa d'una posició constructiva envers el món modern.

Els reptes del nou papa

En un article publicat al diari italià "La Repubblica" dies abans de l'elecció del papa Francesc, Hans Küng assenyalava els reptes als què, en la seva opinió (que comparteixo) s'havia d'enfrontar el nou papa. Escrivia: "La principal qüestió que el món sencer es planteja a partir d'ara és la següent: ¿reeixirà el proper papa a inaugurar una nova era, una nova primavera per a l'Església catòlica?" I la responia dient: "És impossible ignorar aquesta necessitat absoluta per al catolicisme. Europa, Amèrica llatina i Àfrica sofreixen una manca catastròfica de sacerdots. Molts fidels han abandonat l'Església, especialment en els països industrialitzats. Darrera la bella façana, l'edifici s'esfondra".

"És, doncs, en aquest context dramàtic que l'Església té necessitat d'un papa que no visqui a l'Edat Mitjana, que no sigui el portaveu de teologies, de litúrgies o de concepcions de l'Església que daten d'aquesta època-afirmava Hans Küng-. L'Església té necessitat d'un papa obert als problemes polítics plantejats per la reforma, per la modernitat. D'un papa que no obligui més els bisbes a sotmetre's a idees reaccionàries i que alhora posi en marxa una vertadera democràcia al si de l'Església tot inspirant-se en els inicis del cristianisme..."

El papa Francesc

En un WhatsApp, un sacerdot amic em deia pocs dies després de l'elecció del cardenal Bergoglio: "No pensava mai que els cardenals, tots nomenats en els darrers temps d'involució, elegissin aquest home. Es veu que l'Esperit encara hi és present!".

L'expressió espontània d'un fet que aquest sacerdot no esperava, revela una sorpresa idèntica a la que jo vaig tenir en escoltar, després de cinquanta minuts d'espera, aquell "Buona serà" tan natural i tan senzill d'un home vestit de blanc, sense cap additament enllà de la sotana i amb el pectoral d'un metall que no semblava noble, que, abans que cap altra cosa, demanava als fidels que li donessin la seva benedicció.

Després hem vist que aquells gestos no eren una excepció en un home que parla dret i no assegut des del setial, que predica sense la mitra calada, que duu unes sabates negres comprades a qualsevol botiga normal (en lloc dels mocassins vermells d'Adriano Stefanelli), i que, de moment, s'ha negat a habitar els luxosos apartaments papals i segueix vivint en una cel·la senzilla de la residència Santa Marta. Un home, a més, que ha parlat de l'Església dels pobres i que, de moment, està marcant un terreny ignot i sense precedents. L'Esperit, en efecte -i això és un gran consol per als creients-, sembla que ens faci sentir el seu alè i me n'alegro.

Temps hi haurà per veure què succeeix amb la Cúria vaticana, amb l'Institut per a les Obres de Religió i amb les qüestions doctrinals. En aquest darrer aspecte, diuen que és un home molt conservador -bàsicament per la pugna que va tenir a l'Argentina contra la regulació del matrimoni civil entre homosexuals-. He de dir que no m'importa gaire que defensi el que creu -és el seu deure-, sempre que sàpiga respectar l'autonomia de la societat civil -una conquesta inalienable del segle de les Llums-. I la legislació sobre el matrimoni civil entre homosexuals (ens agradi o no, hi estiguem d'acord o no) és una disciplina civil per a la qual és competent l'Estat, no l'Església. Tanmateix, per ferm que sigui en els seus convenciments, serà bo que sàpiga escoltar la gent i no es tanqui en aquest gueto que és l'Estat Vaticà (que, com a tal Estat, hauria de desaparèixer), i sàpiga que, segons una enquesta recent feta a Alemanya, el 85% dels catòlics són favorables a la supressió del celibat dels sacerdots, que el 79% creu que s'ha de permetre casar els divorciats (com ho han permès d'altres confessions cristianes) i que el 75% entén que les dones s'han de poder ordenar.

Però més important que les qüestions doctrinals és l'exemple que el papa ens doni com a cristià, com a bisbe de Roma, com a creient que testimonia la fe en Jesucrist i la fidelitat a l'Evangeli. I val a dir que, en els pocs dies del seu pontificat (una paraula que també hauria de desaparèixer del vocabulari eclesiàstic), el papa Francesc em té el cor robat. Sento, amb el seu, l'alè de l'Esperit, i em fa viure la Pasqua com una resurrecció. I això no té preu.