Qui tem l’educació?

Però, és clar, la comunitat educativa no sempre es deixa fer segons què. I quan els docents no accepten convertir-se submisament en les titelles del poder de torn, esclata el conflicte. De vegades, és el govern autoritari qui directament reprimeix l'escola. En altres ocasions li fan la feina els mitjans o grups socials afins. Però el cas més freqüent és la pressió combinada per dalt i per baix. En tots els casos, el comú denominador, com ha observat la sociòloga de l'educació Julia Varela, és la incitació al desprestigi dels professionals de l'educació, la seva culpabilització pels mals resultats acadèmics, i una pluja de canvis legals i normatius que, més que millorar les condicions educatives, sotmeten el sistema a una pressió que desmotiva els crítics i atemoreix tothom.

Aquestes males pràctiques s'han observat en règims polítics de naturalesa distinta i d'orientació ideològica diversa. A la dreta i a l'esquerra. L'Alemanya dels anys 30 representa probablement el cas més extrem. L'historiador britànic Richard Evans, un dels especialistes més reconeguts en la història contemporània d'Alemanya, al seu llibre "El Tercer Reich en el poder [1936-1939]" (ed. Península) fa una crònica esfereïdora de la repressió a què fou sotmès el món educatiu aquells anys (pàgines 268-271). Vegem alguns dels detalls que explica Evans:

Els professors havien de suportar les crítiques continuades i campanyes sistemàtiques dels activistes nazis a tots els nivells, començant per Hitler fins el darrer dels simpatitzants.

El ministeri d'educació va incrementar progressivament les ràtios d'alumnes de classe, però els problemes derivats de la massificació eren atribuïts a la mala gestió dels docents.

A partir de 1936 els directors van deixar de ser elegits per l'equip de l'escola i van començar a ser imposats per l'autoritat governamental; la seva tasca deixava de ser la gestió escolar, per limitar-se a acatar les ordres que rebien des de més amunt.

Els directors escolars patien una allau de normatives i decrets que provenien d'instàncies diverses i que sovint eren contradictoris o simplement impracticables.

Richard Evans cita la descripció d'un observador, escrita l'any 1934: «Tot allò que la professió de mestre ha anat construint al llarg de més d'un segle ha desaparegut en essència (...). En lloc de llibertat d'aprenentatge avui tenim la supervisió escolar més estreta de mires i l'espionatge entre mestres i alumnes. No es permet la llibertat de paraula ni als mestres ni als alumnes.» Evans conclou que les sales de professors es van convertir en un lloc a evitar, en tost de ser un espai de debat intel·lectual.

Em deman, amb moltíssima preocupació, fins a quin punt certes actituds d'ara i aquí no recorden aquesta dinàmica embrutida que relata Evans. Qui tem l'educació? A qui li interessa sotmetre la institució educativa a una pressió que només provoca desencís, desconfiança, temor, mal ambient i l'empitjorament de les condicions en què és exercida l'activitat escolar?

Enmig d'aquests interrogants, les paraules del gran escriptor mexicà Ernesto Sábato sobre la importància de l'educació per al futur de qualsevol país són com un far de llum clara enmig de tanta boira. Escriu Sábato: «La educación es lo menos material que existe, pero lo más decisivo en el porvenir de un pueblo, ya que es su fortaleza espiritual; y por eso es avasallada por quienes pretenden vender al país como oficinas de los grandes consorcios extranjeros. Sí, queridos maestros, continúen resistiendo, porque no podemos permitir que la educación se convierta en un privilegio.»