Desconcert d’un concert

Agraesc, en nom de la parròquia acollidora d'aquest acte cultural religiós, totes les explicacions i disculpes rebudes, algunes de les quals els mateixos organitzadors i intèrprets han fet públiques, així com les provinents de particulars que hi estan estretament vinculats.

Per part meva, la més elemental prudència pastoral va dictar-me, en el moment dels fets, no intervenir per no engreixar el desconcert. Més encara, acabada la interpretació de Haydn, vaig fer tot l'esforç possible per calmar, relativitzar i contrapesar els efectes de la sorpresa dels qui s'atracaven per manifestar el seu malestar o indignació, així com dels qui vessaven eufòria reivindicativa i satisfacció pel contingut i el to del parlament en aquell marc i dia concrets. Em semblava que no s'havia de malmetre la serenor humana i espiritual de la jornada ni afectar el desassossec a les celebracions litúrgiques i populars que amb immediatesa s'havien de realitzar. Fins i tot em vaig abstenir de fer en públic judicis negatius perquè estava plenament convençut, per la confiança i credibilitat que em mereix l'Ateneu i el Grup Filharmònic, de la seva pròpia capacitat de reacció assenyada que no es faria esperar. La qual cosa seria molt més eficaç per entendre i valorar en la seva justa significació allò que havia passat. I així va succeir.

Explicada en síntesi la meva actuació, compartesc també dues conseqüències que he tret, passada la tamborinada de l'acció i reacció, i retornades les aigües al seu solc:

1ª. Què fer en endavant? Tancar les portes de Santa Maria als actes culturals de significació religiosa? Instaurar una detallada i rigorosa censura prèvia a les intervencions? Deixar que es pugui fer i dir el que es vulgui? De cap manera! "Una oronella no fa estiu" i, a pesar del risc relatiu que comporta, el camí de futur passa per mantenir els actuals hàbits pastorals de la parròquia que estableix confiar en les institucions i en les persones de bé sabent que correspondran amb lleialtat, essent coneixedors dels objectius proposats i de la manera com es portaran a terme. És per aquest motiu que les portes de la nostra església romandran obertes, mentre es mantinguin les actuals circumstàncies, perquè es pugui seguir interpretant una de les pàgines sublims de la literatura musical religiosa amb la bona qualitat artística que ha aconseguit el Grup Filharmònic. Més encara, la setmana santa maonesa, així com la gaudim i compartim en els darrers temps (en el meu cas concret ja sobrepassa els trenta anys), perdria alguna cosa molt pròpia i característica si deixés d'incloure la interpretació de les "Set Paraules de Jesucrist a la Creu" de Joseph Haydn.

Semblantment he de dir de les confraries. He manifestat públicament errors en decisions recents de confrares, però som plenament conscient que les germandats són les principals protagonistes de les manifestacions de pietat popular de la setmana santa de Maó. I açò demana estalonar-les i cuidar la seva formació i aprofundiment cristià perquè d'elles depèn en bona part la dignitat i credibilitat de les manifestacions religioses externes locals.

2ª. Ho vaig dir reiteradament el divendres sant quan confluïen els d'una tendència i altra en un mateix diàleg apassionat, i ara gos repetir-ho: a la nostra societat maonesa hi sobra visceralitat, intransigència, encastellament en les pròpies conviccions, la qual cosa porta a una esclerosi dialèctica de defensa i atac, i hi manca, com l'aire que respiram, el diàleg noble, sincer i fecund del mutu parlar i escoltar. Aquest últim procediment comunicatiu enriquiria les pròpies posicions amb la parcel·la de veritat que l'altre té, i faria possible una convivència civilitzada i pacífica. Sense aquest exercici social al qual no estem avesats es fa molt difícil superar la crispació que enverina la convivència i possibilitar, amb la quota de participació ideològica plural, l'encert de les decisions responsables que tenen obligació de prendre els qui governen. No sé com s'ha de fer, on s'ha de fer ni qui ho ha de fer, però es tracta, al meu entendre, d'un deure social necessari i urgent.

No vull acabar sense entrar de passada, també, al contingut dels motius de preocupació i solidaritat, deixant de banda el com, l'oportunitat, el lloc, la duració i els posicionaments concrets. El poema "Lágrima" de Jaime Gil de Biedma que es va llegir ho planteja amb realisme sagnant i bellesa literària. Qui pot romandre indiferent davant la crisi ètica i econòmica, la manca de respecte per la vida de tants essers humans i pel medi ambient, la corrupció, els desnonaments, la immigració, la manca de feina i tants i tants problemes que són causa d'un profund dolor personal, familiar i social? Totes les anàlisis i solucions sempre seran discutibles i entren en la plural autonomia del món secular, però per a l'església romandrà prioritari allò que va indicar el Concili Vaticà II fa ja cinquanta anys:

"Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobre tot dels pobres i els qui pateixen, són a la vegada els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi eco en el seu cor".