La panxa de la pell de brau

Pretenc que la (in)cultura lingüística del nostre país no és cosa només dels qui habiten la panxa de la pell de brau, el centre mesetari, ens afecta a tots, la incapacitat per a les llengües ve de lluny, és hereva de l'autarquia dels anys 40; ja ho sé, ja ho sé, que no agrada que recordem aquells anys, l'Espanya grisa amb olor de calcetí. Dècades després, milllor no ho podia expressar Fraga Iribarne, quan just calat el bombí camí de Londres li van demanar si parlava anglès: "Lo hablo patrióticamente mal" va respondre, i potser va afegir enèrgicament :"Y no tengo más que decir", però açò darrer no consta en la crònica.
L'autarquia va aïllar els espanyols de moltes coses, també de les llengües, tret del francès, l'enemic francès mon amour. Tampoc en terra turística la cosa ha tingut gran empenta, i així generacions d'espanyols han hagut de convalidar l'anglès de mil maneres, cursos i cassettes, acadèmies i CDs, i aquesta vegada m'hi posaré de ver. És la gran assignatura pendent: i l'escola què ha fet? N'hem de parlar?

Crec que quasi hem exhibit ignorància i aversió fins ahir: "és que els espanyols, això de les llengües…" No sé si hi ha un país europeu on siguin tan freqüents les paròdies televisives de l'espanyolet (incloent aquí els primers ministres) incapaços de lligar dues frases en anglès: sincerament, ja no fa gràcia. He reparat el que passa amb els professionals dels media, mesos després ningú no sap com pronunciar Dijssenbloem, el neerlandès president de l'Eurogrup, costa tant de demanar-ho? Respecte (a les llengües i les persones) i professionalitat, que ja ens agrada que diguin bé els nostres noms. I així, Dijsselbloem (una cosa com Dèiselblum, és tan difícil?) és encara "el presidente de nombre inpronunciable". Més ho entendria en el cas del volcà islandès Eyjafjallajökull, que el 2010 ens va deixar emboirat en terra, a París, un músic de jazz, a punt que estava d'alegrar els seguidors menorquins de Jazz Obert. Els mals són antics i els resultats coneguts, estem en les xifres més baixes de domini de la llengua anglesa: nòrdics, alemanys, hongaresos, portuguesos..., tothom ens supera de molt; però tot açò ja ho sabia el lector. Idò, que ho resolguin els centres educatius, habitats per ciutadans, petits i grans, hereus del Gran Dèficit. L'escola ho podria fer millor? ben segur, però calia haver fet moltes altres coses, algunes ja fa anys. Per exemple, el (no) doblatge de pel·lícules.
Aquí l'opinió està dividida. Les pel·lícules amb so original són exposició a la llengua (anglesa i altres): sentir, sentir, sentir…, des de petits, dibuixos i cartoons, fins que un dia ho entens (quasi) tot; aleshores saltar a produir, a parlar és una passa més curta. Tenim l'exemple a Portugal, que no dobla pel·lícules d'ençà de quatre dècades amb beneficis ben visibles; en aquest aspecte no cal peregrinar Finlàndia, on diuen que tenen la patent de l'èxit educatiu. Confessaré, tanmateix, que sobre el doblatge tenc sentiments contradictoris. Espanya ha tingut el millor doblatge del món i algunes veus em fascinen, però podria estalviar-me aquest plaer. Així era, però el doblatge ha degradat molt, s'ha contaminat d'anglès, ho he seguit amb prou interès per veure clar que sovint és una llengua poc recomanable, artificiosa, estranya i absurda. Ha impregnat fins i tot a les sèries (catalanes i espanyoles) de producció pròpia: "és tu culpa" (it's your fault), o l'infame "Què t'empatolles" (What you talking about), ¿Adónde crees que vas?" o "hazte un favor a ti mismo" , i mil i una traduccions literals i abominables de l'anglès americà. El llengua del doblatge és ja quasi un argot. El lector em permetrà una referència: la revista online PUNTOYCOMA (num. 122, Març-Abril de 2011) li dedica un article, us agradarà. La revista és el butlletí de l'equip de traductors d'espanyol (alguns d'ells de parla catalana) de la UE, hi trobareu articles molt diversos; una revista recomanable per a amants de les llengües, les disputes professionals, tot seriós i refrescant.

Els mals vénen de lluny, i estant així les coses (cum haec ita sint, que dirien els meus alumnes), el govern Bauzà implanta l'ensenyament trilingüe, som-hi, l'any que ve mateix. El català compartint curriculum amb dues llengües poderoses, que obligarà a explicar matemàtiques, o física, o geografia en anglès. El pànic recorre els centres, professors obligats en terminis encara no especificats a comptar amb el nivell B2 d'anglès (l'antic títol superior de les Escoles Oficials d'Idiomes). Ningú no sap què pot passar, tret que ens agafa ja molt castigats, el feix és gros. Una administració educativa de rebaixes i, el més important, que ens mira amb recel: no són dels nostres! Lluny d'alimentar la motivació, transmet distància i amenaça, empresarialment un desastre, un fracàs. I, malgrat tot, els centres funcionen, és quasi un misteri de l'ànima humana: tenen gent valuosa, dedicada, que treu energies d'un pou sense fons davant la incomprensió de molts.

La tendència és coneguda, les universitats exigeixen cada vegada més alumnes competents en anglès, no diguem les empreses, però no entenc les presses, no acab de veure els nostres alumnes del curs 2014 rebent classes de matemàtiques o de física en un "broken english" d'anar per casa. No n'hi havia prou amb la moguda de les modalitats (res a afegir als brillants articles de Josep Mir) per rematar-ho amb un decret que crea el desconcert en els centres i en la comunitat.

Em ve a la memòria un text que vaig treballar fa anys. Antoni Portella i Enrich, autor de la darrera gramàtica llatina publicada en català el 1761, en referir-se "al poc adelantament en llatinitat, que se experimenta en la joventut menorquina, que no és inferior en ingeni a les demés nacions…", es demanava "com es pot vertaderament ensenyar una cosa no coneguda, per medi de altra igualment ignorada…", i afegia: "Los reynes més instruhits de la Europa reconegueren este abús, y formaren rudiments de la grammatica llatina en llengua materna…". And God save the Queen, la Reina, que és la que té més seny de la família.