Des de la «revolució de les casseroles» del 2008, Islàndia s'ha convertit en el principal referent del moviment que solem anomenar dels indignats, aquest estol divers i polièdric, de límits difusos i difícilment reductible a una definició que, en qualsevol cas, evidencia el descontentament d'amplíssims sectors de les societats europees amb les receptes polítiques i econòmiques dictades per la temuda "troika": la Comissió Europea, el Banc Central Europeu, i el Fons Monetari Internacional.
El relat de la revolta islandesa es resumeix en cinc grans moments: la caiguda del govern de centre-dreta i la dimissió dels principals líders polítics (gener 2009); la convocatòria d'unes eleccions plantejades com un plebiscit per la regeneració democràtica (abril 2009); l'obertura d'un nou procés constituent, inclosa la redacció d'una nova constitució (2010-2011); la nacionalització de la banca i el processament dels seus principals directius per haver conduït el país a la bancarrota; i finalment la negativa, expressada en dos referèndums (març 2010 i abril 2011) a pagar el deute internacional. Tot açò ha fet que una part de l'esquerra europea i els principals avaladors del moviment indignat hagin presentat el cas islandès com el model a imitar. A Palma, l'acampada del moviment 15M va rebatiar la plaça Espanya amb el nom de plaça d'Islàndia, i durant setmanes l'estàtua eqüestre del rei En Jaume va aparèixer coronada amb la bandera islandesa.
Però, ai las!, diumenge passat, 27 d'abril, el mirall islandès es va fer trossos. Les eleccions parlamentàries, amb una elevada participació (més del 81%), ofereixen un resultat inapel·lable: els partits de dreta i centre-dreta han guanyat, i l'esquerra, que governava, ha perdut quasi la meitat dels vots. L'aliança socialdemòcrata ha caigut un 12%, passant de 19 diputats a 9; i el seu soci, la coalició d'esquerra verda, ha perdut quasi un 11% de suport electoral, passant de 11 escons a 7. Què ha succeït?
Durant els últims tres o quatre anys, els principals mitjans de comunicació han estat acusats de no informar prou ni prou bé del que succeïa a Islàndia, fent el joc al poder polític i econòmic. És cert: he comprovat que la premsa de la majoria de països europeus ha informat sobre Islàndia amb més extensió i profunditat que els mitjans espanyols. Però si açò és cert, també ho és que des del revés electoral de diumenge passat a Islàndia, els mitjans crítics i alternatius que es queixaven de la desinformació sobre Islàndia ara guarden silenci. I açò és trampa. Ara no val callar.
En fi, novament hem de recórrer als mitjans estrangers per trobar un poc d'anàlisi. Les fonts que he consultat apunten moltes claus de lectura. Una d'elles és la comparació entre l'austeritat imposada als islandesos i la que patim a altres estats. En el seu cas, es tracta d'una austeritat sobrevinguda al tancament de l'aixeta del finançament internacional, ja que el país es nega a pagar el deute bancari. Nosaltres, en canvi, patim l'austeritat derivada del fet que Rajoy ha decidit rescatar els bancs i no les persones, i mentre hi ha doblers per rentar la butza podrida de les males pràctiques bancàries, no n'hi ha per atendre la pobresa creixent, l'educació o la sanitat. El comú denominador de tots dos casos, però, és que la gent no vol més sacrificis.
El revés electoral de l'esquerra islandesa pot significar que els islandesos, farts d'austeritat, ara volen reactivar el vell model especulatiu que va dur el país a la bimbolla immobiliària i a l'esclat de la crisi. Les propostes dels partits de dreta que han guanyat les eleccions no ho presenten així, però no fa falta gratar gaire per descobrir que, efectivament, el seu discurs a favor del creixement, la inversió i l'aixecament de tota mena de restriccions a l'activitat econòmica no és cap novetat, sinó el retorn als vells esquemes productivistes.
El temps, i sobretot la política econòmica del nou govern islandès, ens dirà si aquesta lectura és correcta. I mentre decidim si el mite islandès s'ha ensorrat o si açò només ha estat un clot, convindria que ens demanéssim a què aspiram nosaltres per aquestes latituds. Som conscients que unes polítiques alternatives no beneïdes per la "troika" ens exigirien uns sacrificis brutals? Hi estaríem disposats en benefici d'una alternativa política i econòmica més sana i sostenible, o, arribada l'hora de la veritat, faríem com els antics hebreus, que pel camí del desert van enyorar les olles d'Egipte i de bona gana haurien tornat a l'esclavitud?
Al capdavall, per als islandesos i per a nosaltres la pregunta decisiva és la mateixa: hem après alguna cosa de la crisi?
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.