L’infern

El fanatisme polític se'n fot de la Filologia i per odi al nom de "català" és capaç d'inventar-se llengües que es diguin Lapao, Lapapyb o Baléà.

Com a poeta, m'estim molt les paraules, però n'hi ha tres que conformen l'esperit salvatge d'aquest nou ordre mundial i em semblen perilloses: competitivitat, rendibilitat, creixement.

N'hi ha d'altres que voldria veure desaparèixer dels diccionaris per manca d'ús: violència, guerra, dictadura, misèria, enveja, terrorisme...
Sobretot, incultura i corrupció.

Convençut que la bondat és un símptoma d'intel·ligència, jo reivindic el Camus que tenia arrels menorquines i deia que la glòria és el dret a estimar sense mesura, que l'art no és un passatemps solitari, sinó un mitjà per commoure el major nombre possible de persones i que la grandesa d'un país és la justícia.

El partidisme sectari fa impossible renovar de forma consensuada el model d'escola actual i aquí s'imposen les reformes educatives sense escoltar l'opinió ni aprofitar l'experiència didàctica dels professors.

Cada govern fa un nou pla, però els millors alumnes que tenim (per ser polític no calen títols ni estudis) seran màsters en atur o acomiadats per un ERO hauran d'emigrar.

Segons Santa Teresa, l'infern és "ese lugar pestilente donde nadie se ama" i amb el sistema polític, econòmic i bancari que mantenim i acceptam, crec que és el món inhumà, cruel, injust, insolidari, sense futur que cream.