Els pescadors "Vendrís", de Pollença as Canutells

El pescador era casat amb Antònia Cerdà, amb qui va tenir sis fills: Antònia, Margarita, els bessons Jaume i Miquel, i Annita, que també va venir al món amb un germà bessó, mort de petit. Precisament ens fixarem en els bessons –Jaume i Miquel– perquè aquest darrer seria el seu continuador en l'ofici.

Hem pogut deduir –per l'edat d'aquests bessons: set anys– que va ser damunt l'any 1919 que Francesc Salas va franquejar el canal de Menorca en una singladura ben prou arriscada, més que més si tenim en compte fins a quin punt havia estibat la seva principal eina de treball, una barca de fusta de trenta-tres pams, carregada amb nanses, palangres i la seva nombrosa família. Al principi es van instal·lar a la Cova des Pescadors i amarraven la barca devora la roca del "riu", més endavant ho van fer a la punta que separa la raconada des Macaret i la cala pròpiament dita. Més de dues vegades havien tret la barca damunt el macar que dóna nom a la calanca sobre corrons de llenya i amb l'ajuda d'un simple gigre manual.

Fins no fa gaire, Miquel Salas Pons, besnét i successor en l'ofici del primer Vendrís des Canutells, conservava dins la cova l'antena de la vela, de canya bomba i uns vuit metres de llarg, que es notava foradada i adobada amb lligades i trossos de canya sobreposats. Segons contava l'avi, aquests orificis eren resultat d'una ràfega disparada des d'un avió quan venien de pescar, encara que en desconeixen les circumstàncies; podria formar part del caire més llegendari de la nissaga marinera, una mica com el Colt amagat davall proa. Insòlitament –tractant-se des Canutells– sembla que els Vendrissos no van participar en el transport de contraban de tabac i cafè, per tant, encara resulta més intrigant la presència d'aquella pistola.

DUES FAMÍLIES
L'èxode de pescadors mallorquins vers Menorca és prou conegut. En el cas de la família Vendrís la seva vinguda va estar estretament lligada a la d'un altre pescador, també pollencí i amb uns lligams d'amistat que mantindrien ben vius a Menorca, com veurem.

De fet, el primer dels dos d'abordar la ruta migratòria cap a la nostra illa va ser Joan Ensenyat, uns mesos abans que els Vendrís. A bord de la barca de pesca, a part de patró, hi va embarcar la seva dona i quatre fills petits, a més dels ormetjos i quatre mobles que tenien. La més menuda era Catalina Ensenyat Seguí, de quatre anys d'edat, com sabem pel seu fill Josep M. Gibeli, que ha compaginat els dos oficis familiars, el de lampista –empresa amb 115 anys d'història i ara en mans dels fills– i el de pescador a la cala des Murtar.

El motiu del salt dels dos pescadors i les respectives famílies d'una illa a l'altra no el coneixem amb precisió, però segurament tenia alguna relació amb l'alt nombre de pescadors –bastants dels provinents de Mallorca eren de Pollença– o les dificultats per comercialitzar el peix de manera que els permetés guanyar-se la vida. Com que n'Ensenyat va "trobar fortuna" a Menorca, al cap de poc temps va recomanar a en Vendrís que emprengués el mateix camí, com va fer en qüestió de mesos.

La bona harmonia entre les dues famílies pescadores encara es va refermar amb el temps. Si a la primeria vivien a la mal tancada Cova des Pescadors des Canutells, just que van poder llogaren el pis de la casa nombre quatre del Pla des Monestir (de Sant Francesc) de Maó. Allà hi van viure plegades les dues famílies, compartien la cuina i el menjador. Els al·lots eren petits, i per ells sempre ha estat com si tots fossin germans havent viscut a la mateixa casa durant tants anys. De fet, quan Catalina –la petita dels Ensenyat– començà a festejar encara vivien al Pla des Monestir.

L'ALMADRAVA
Una setmana cada any, Francesc "Vendrís" i Joan Ensenyat embroncaven amb les dues barques a la vela i al rem –a manca de motor– fins a Capifort per calar una almadrava, un ormeig difícil de manejar, que sembla que haurien portat de Mallorca, i que requeria la presencia dels dos companys amb les barques respectives. Calaven a un pas proper al far; podria ser en el Regal de s'Aigo o a s'Enderrossall, darrera la bateria de Favàritx, un indret molt bo de tancar.

Amb l'almadrava capturaven tonyina i altres grans peixos de pas, una botí important però que tenia poca sortida a Menorca. Amb unes caixes que encomanaven expressament a un fuster, enviaven bona part de la pescada a Barcelona, de vegades tot arribava a bona fi, d'altres feien "es negoci de na peix frit", al cap de quinze o vint dies rebien una carta que els comunicava que no havien pogut vendre el peix i s'havia podrit, no podien verificar si era cert o no, però no en treien cap benefici.

SA FONERA
Es pot ben dir que Francesc Salas i Joan Ensenyat eren corda i poal, cadascun tenia la seva pròpia barca, però sempre van pescar per les mateixes aigües. L'ormeig més usual era la nansa, amb les calades de xerxa es queixaven molt, ja que hi havia abundància de cranques que les feien malbé. Encara que a ca seva els agradaven, i n'hi reclamaven, només n'hi duien un dia molt assenyalat per fer un arròs amb cranca. Normalment les estavellaven damunt l'escàlom i, un cop foradades, les tornaven llançar a la mar ben segurs que aquelles cranques no tornarien esbrellar les delicades xerxes de cotó que els donava ben prou feina d'adobar tresmalls.

Quan era ben prou aventurat, per la distància i pels rudimentaris mitjans de propulsió de que disposaven, els dos pescadors s'atrevien a sortir a pescar a sa fonera. Els seus descendents avui encara conserven un mapa fet seu, vell i romput, en el que van anotar les senyes d'aquella respectable fondària.

En Biel "Coca" (1935) i sa dona són història viva des Murtar, amb el llaüt entre roques i algues i l'armada sempre apunt just que fa bon temps. De jove, en Biel va pescar amb en Delio Preto i un conco de son pare "es Vell Penxo", un d'aquells refinats palangrers de Calasfonts, que tenia les mans retorçudes de tant treure palangres i desempescar anfosos i peixos plans, però també d'altres que semblen haver passat a la història, com mussoles, quissones i gatvaires.

Amb en Delio havien recalat més de dues vegades as Canutells. Quan mira enrere encara pot veure el vell Vendrís que esclareix els palangres dels Reynés, una altra nissaga de pescadors; palangres utilitzats per obtenir l'esca per a les nanses calades per a les llagostes. En Vendrís els va mostrar unes senyes de sa Fonera, amb el Toro pels Xaps (una roca xapada a fora des Canutells) i treure la caseta del vigia de la Mola, per les que van fer ben profitoses agafades de gernes.

HEREUS D'ENSENYAT I VENDRÍS
Joan Ensenyat no va trobar successió entre els seus fills en l'ofici mariner, dels dos més grans, un es va fer gravador bijuter i l'altre argenter, però finalment es van decantar per muntar una fàbrica de sabates a Alacant. El tercer fill quedà a Maó treballant d'argenter. La continuïtat en la pesca dels Ensenyat vindria per part de Joan Gibeli Capó, casat amb Catalina Ensenyat, el qual, tant de festejant com de casat, anà de mariner amb el seu sogre. Com sabem, el fill d'en Joan, Josep M. Gibeli Ensenyat, ha tingut barca de pesca pròpia a la cala des Murtar fins fa pocs anys, a més s'ha amarat de les llargues converses familiars de sobretaula sobre el món de la pesca i ha anat a Pollença a la recerca de les arrels maternes, mentre que ha trobat les paternes a Catalunya.

Dels fills bessons de Francesc Salas, en Jaume es dedicà poc temps a l'activitat pesquera, segurament per motius de salut, va ser argenter d'ofici i porter del Teatre Principal de Maó. L'altre bessó, Miquel Salas Cerdà, va ser el continuador de l'ofici mariner de son pare. Ell representà la segona generació dels Vendrissos menorquins, però encara n'hi hauria dues més com veurem dijous que ve.

–––
adsintes@telefonica.net