Quatre generacions de "Vendrissos" des Canutells

El seu arrelament en aquest recer ha passat per diferents fases. En un principi es van allotjar a la Cova des Pescadors, un refugi comunitari existent a la majoria de cales de Menorca, ja fos una cova, una caseta o un "pont, i que en el cas des Canutells era aquesta cova, que llavores no tenia tant clos l'enfront de marès que avui la tanca completament. Al cap d'uns anys van picar una altra cova, situada una mica més amunt pel caminet que puja en sentit tramuntana, amb el consentiment del propietari del lloc matriu de Forma Nou, cova que amb el temps passaria a mans de Gonzalo Llambías. El Vendrissos, com altres antics estadants de coves i casetes des Canutells s'havien vist despullats dels seus caus mariners quan s'hi va construir la precària urbanització promoguda per France Voile; pels anys seixanta van acceptar la compensació per un solar de la filera de casetes del costat de l'aparcament.

De molt enrere, només hi havia tres o quatre coves baix de l'escala des Canutells, a ran de mar, que amb els temporals de llebeig o xaloc tenia tendència a envair-les i a obrir les portes si podia. Més endavant, l'any 1969, els Vendrissos van picar la cova que tenen actualment, amb els permisos i escriptures de rigor. La darrera cova, en les coordenades de temps i situació, va ser la d'en Miquel des Molí, picada a la primeria dels setanta.

MIQUEL SALAS CERDÀ
Un d'aquells bessons arribats d'al·lots amb els seus pares, Miquel "Vendrís" (Pollença 1912 - Maó 1991), va constituir la segona baula de la nissaga pescadora des Canutells, encara que a l'hivern pescaven més a Maó, ja que aquella no és una cala segura. També és cert que de la mar un no se'n pot refiar demés, i manco llavors que no disposaven de motors ni de prediccions meteorològiques; una vegada en Paco i en Miquel Vendrís havien sortit a calar palangres pel nord, pare i fill es van veure sorpresos per una tramuntanada que els impedí tornar a port. Passats uns quants dies, ja els donaven per perduts, i poc hi va faltar, encara gràcies que van poder arrossegar la barca damunt s'Arenal d'en Moro, de l'illa d'en Colom, mentre esperaven la bonança.

Miquel "Vendrís" es va casar amb Solemnidad Pura Mus Isidoro, que despatxava a la Peixateria de Maó i era filla de na Paca "Pinyó" i en Bernadí "Dinis", mariscador amb tèquina de dues puntes –a proa i popa– i quilla ben plana. Na Pura i en Miquel van tenir dos fills: Francesc i Tonyi. Durant els mesos crus de l'hivern en Miquel treballava a Can Mancas, taller de peces de ràdio i electrònica propietat del cunyat Àngel Mancas, casat amb la seva germana Margarita; taller en el que treballarien diferents membres de la família amb el pas dels anys. Amb l'arribada del bon temps, Miquel es tornava donar d'alta com a professional a bord del seu llaüt S. Pura, pel nom de sa dona. La seva filla Antònia Salas Mus, afirma que van ser es millors estius de sa nostra vida, vivíem a una cova sense cap luxe, però molt neta i aclarida.

FRANCESC SALAS MUS
En Paco Salas (Maó, 1939-2008), fill d'en Miquel Vendrís i na Pura, semblava predestinat a ser el continuador de la saga de pescadors, i de fet sempre va tenir barca i pescà a la cala des Canutells, però condicionant per les temences maternes.

Quan va néixer en Paco "Vendrís" sa mare es proposà que no havia de ser pescador artesanal, com el seu marit, però no va poder impedir que continués lligat als oficis mariners. Per un temps anà enrolat amb una barca del bou, i durant molts anys va ser patró del remolcador antic i negre del port de Maó José Elduayen, de 30 metres d'eslora i 800 CV de màquina. Fa més d'una vintena d'anys s'anuncià el seu trasllat a Galícia, i volien que en Paco hi anés, però novament topà amb l'oposició familiar, aquesta vegada de la dona i els fills. El petit remolcador va ser desmantellat a Vigo l'any 2009.
Els darrers anys, Francesc Salas, descartada la possibilitat d'acompanyar el vell remolcador a Galícia, tornà a les arrels familiars, per viure i pescar as Canutells amb el seu fill.

Conxa Pons Pons (1940) és filla d'un barber i d'una modista maonesos. Quan tenia cinc o sis anys, a peu o amb el cotxe d'en Jandro –si el podien pagar– anava amb sa mare fins a Sant Climent, a cosir la roba d'en Joan a sa Forana, un home molt alt que fumava pipa, la mare del qual els feia un bon dinar, era el temps de la fam i totes dues l'aprofitaven a pler. Eren vell coneguts, ja que durant la guerra els pares i els germans de na Conxa van viure un temps en aquella casa.

El seu primer contacte amb es Canutells el va tenir als dotze anys, convidada per la dona d'en Miquel "Vendrís", amb la que treballava a Can Mancas. Van fer quatre dies a la cova que havien picat, al costat de la dels Pescadors, entre peix, cafè de blat remenat amb una branca cremada i velles cançons marineres amb en Perico "Retall", en Pepe Mus, en Patroni, en Cambra i algun altre pescador. Per les festes de Sant Climent, solien pujar fins al poble i en Llorenç "Cambra" i n'Eulàlia els convidaven a un got d'aigua i una dolça. Amb tretze anys armà a festejar amb en Paco "Vendrís", festeig que durà nou anys, fins que es van casar als seus vint-i-quatre. Van tenir tres fills, Puri, Miquel i Conxi.

MIQUEL SALAS PONS
Precisament, Miquel Salas Pons (1971) és el quart Vendrís que pesca as Canutells, un dels tres pescadors –juntament amb Xec Reynés i Martí Matas– que intenten mantenir-se com a professionals en aquesta cala, lluitant contra les inclemències meteorològiques i les de terra seca, com la normativa que els obliga a dur el peix a pesar a Maó.

Quan en Miquel era al·lot, solien davallar cap es Canutells amb el Seat 850 de son pare pel camí de Forma Nou, que no estava asfaltat. El dematí ell i una germana agafàvem bicicleta perhom i anàvem a cercar sa llet amb sa lletera de metall i un cantó de formatge a Forma Nou, lloc que menava es Caragol.

De jove havia participat en competicions de vela esportiva, però amb son pare també l'arboraven amb la barca de pesca. Una matinada, a l'hora de partir cap a la llagosta no aconseguien engegar el motor, van baratar la bateria i pogueren sortir. Mentre tornaven calar molt fora, l'hèlice s'enganxà a les xerxes, que van haver de tallar arriant-se a la mar. Entretant la bateria alimentava el sonar i l'emissora, encara no hi havia telèfons mòbils. Va resultar que el problema no venia de la primera bateria, era l'alternador que no la carregava. En no poder engegar el motor van haver de tornar a la vela esperonats pel ventet de llebeig.

Avui com ahir, a manca d'altres espècies, com la cranca o la cigala, la llagosta és el crustaci més apreciat i el recurs fonamental de la pesca artesanal menorquina. Durant el seu creixement muda repetides vegades de closca, però també ho fa d'adulta. Si una llagosta es romp una pota per una junta pot sobreviure, però si es trenca entre les juntes, la llagosta se buida, per evitar-ho es cremava l'oberta amb cera o un cigarret. En Miquel constata que de vegades pesquen llagostes vives amb la meitat de potes. És més, si li manca una pota quan barata la closca, aquella part ja no creix, en canvi, si que recuperen les guies, encara que creixin un poc més curtes. Una experiència més que ens ha ofert Miquel Salas, quarta generació dels Vendrissos arrelats as Canutells, dels que hem donat una breu ressenya.
–––
adsintes@telefonica.net