TW
0


Quan obres la finestra al matí i et rep un bon sol, un cel clar i una bafarada d'aire calent, sents una irrefrenable tendència a arriar la persiana i tornar al llit.

Arriba l'estiu i a tothom li agafa l'excitació, amb el sol i la calor se'ls desperta una inexplicable hiperactivitat.

Des del més petit a la dona d'una edat, tots surten al carrer exhibint la carn blanca; es veu que ara toca posar-se morè.

Sembla que per força tothom ha d'anar a la platja i trescar pel camp en bicicleta.

Com si fos obligatori fer el Camí de Cavalls o la volta a l'Illa, anar en caiac o fer senderisme.

I tu, que a l'hivern no és que siguis precisament un prodigi d'activitat, ara, amb la calor i la humitat, és quan menys ganes tens de moure't.

Et diuen que véns a nedar? I contentes no, que fa massa calor, i no ho entenen i se n'enriuen, però tu ho tens molt clar.

Només vols estar a l'ombra i a la fresca fent qualque xubec fins que amb el fosquet arribi un poc d'oratge.

En estat d'hibernació en ple estiu... Ets la vergonya de la raça menorquina, i et preguntes si seràs l'únic exemplar de la teva espècie o si en deu haver més.

Quan arriba la tardor i obres la finestra al matí i et rep un sol rònec, un cel gris plujós i un aire fresquet, vas reviscolant i et tornen les ganes de sortir al carrer i passejar i tastar el món. Sempre amb moderació, clar.

Mira que ets raret. Hauries d'haver nascut nord enllà... i potser no només pel clima.


www.eclectia.blogspot.com