El somriure cura més que les medicines

Hi ha molts tipus d'ensopegades. Aquelles que deixen cops blaus, les que tot just es recorden per una petita rascada a la cara o les que afecten greument una cama i llavors has de canviar la manera de caminar. No fan el mateix mal unes que altres, però totes poden encarar-se amb diferents actituds.

Quan hem caigut tenim diverses opcions. La primera és romandre immòbils, contemplant la pols a pocs centímetres de la cara, lamentant-nos de la desgràcia que hem patit, plorant sense fer res per a superar aquella caiguda. Quan s'opta per aquest camí, no s'aconsegueix res més que la pols embruti la cara més temps i que les llàgrimes converteixin la pols en fang i encara ens embruti més.

Una altra opció és la d'aixecar-nos tot d'una, fer-nos net la pols de la cara i tornar a caminar. Vindran noves ensopegades, sens dubte, però fer el camí pensant només en les possibles caigudes i no en cada passa que es camina fa el trajecte molt més feixuc. Sense pols a la cara es fa via més còmode, i sobretot, és més fàcil dibuixar un somriure perquè la terra enfangada per les llàgrimes no impedeix que els llavis s'estirin fins quasi arribar a les orelles.

Als hospitals, les medicines ajuden a curar. La química ben emprada ens ha permès aturar afeccions que anys enrere conduïen cap a un futur que només es pintava de colors foscos. No hi ha dubte que les investigacions de segles i segles han revolucionat la nostra esperança de vida. Ara bé, hi ha un remei que no necessita cap via al braç, cap pastilleta ni cap intervenció quirúrgica per curar des de dintre. Les ganes, la força i l'actitud positiva són essencials. Els mals moments se superen abans amb un somriure que no amb una queixa. Açò no evita que els hospitals siguin avorrits i no siguin precisament un temple de la gastronomia, però sí contribueix a fer-hi l'estada més agradable i, moltes vegades, més curta.

Fins i tot, si tot va bé, qui tu i jo sabem serà a casa abans que acabi Sant Joan, aquesta festa que noltros avui començam de ple. Venga, petitó, corre, que me sembla que ja veig la somereta que arriba a casa del Caixer Senyor!