Trebalúger: Orígens, festes i costumari

Era ben singular aquest pou públic, al voltant no n'hi havia un, sinó tres de torns per poar amb un ase o una mula, així com abeurades i uns quants hortets en els que altre temps s'hi sembraven els planters. Hi tenien empriu les sínies i cases properes, però també existia una xerxa de caminets de bístia –alguns encara identificables– que s'estenia de forma radial per menar-hi el bestiar a saciar la seva set, hi arribaven de llocs prou allunyats, com des Barranc, a prop de Sant Lluís.

Perduda la seva funció secular, es Pou Gran va ser tapat amb planxes de ferro i avui en dia es troba dins una finca particular. Com a hipòtesi, deixaré plantejada la possibilitat que aquest pou comunitari i la seva teranyina de viaranys hagi estat la matriu generadora de la casolania de Trebalúger.

REFUGIS I AVIONS
Durant la guerra l'amenaça dels bombardejos aeris va prodigar la construcció de refugis arreu de Menorca. En Llorenç de ses Cometes recorda que els al·lots com ell anaven a omplir senalles de sauló en el refugi que es picava a sa Casa Blanca, una de les més antigues de Trebalúger. A altres cases n'improvisaven algun altre per tenir-lo més a mà, com a Can Delo, que feien servir la clota d'una cisterna començada, d'uns tres metres de fons, tapada amb taulons i rama, a la que davallaven amb una escala per protegir-se de la metralla en cas de caure una bomba.

L'amenaça no era fictícia. Van caure bombes darrera les cases de Santa Teresa, si bé no van ferir cap membre de la família pagesa que hi era a dintre. També en van anar a parar davant Sant Antoni Verd, al camí de Trebalúger a Sant Lluís; era a l'estiu, i en Llorenç i son pare eren a Rafalet de sa Costeta a dur llenya, el fosquet va aparèixer un avió, que va encendre els llums, la bateria antiaèria de Biniarroca va disparar als llums, però no era més que un parany, darrera en venia un altre a les fosques, el que va llançar les bombes davant Sant Antoni Verd. Amb mig minut més de vol hauria encertat el seu objectiu, que eren les bateries.

SERVEIS A DOMICILI
Els mitjans de transport i l'estat dels camins feien penoses les distàncies, tot i així, un grapat d'homes de Trebalúger es desplaçaven diàriament a peu al seu lloc de feina de la Fàbrica de ses Gomes, al carrer Sant Manuel de Maó. Joana Mascaró recorda haver anat amb sa mare a Maó, pel camí de Biniarroca, havien de menester una hora per l'anada, el temps de cercar i comprar el que necessitaven, i una altra hora de tornada, tot el dematí, arribaves a ca teva el migdia, rebentada per ses caminades i es pes de lo que havies comprat.

Davant aquestes dificultats de desplaçament, determinats productes i serveis arribaven a domicili. A més de les botigues que coneixem, i segurament des de molt abans, també hi passaven "botigues ambulants" de les establertes en es Cós de Sant Lluís: en Bernat ca n'Evarista amb el carretó i en Biel de n'Anna Maria amb una moto-tricicle. També hi passaven pescadors amb el caixó darrera la bicicleta: en Toni "es Forneller", en "Redó" i en Manolo que també comprava pells de be escorxades per Pasqua o durant la sega, maldau a no foradar-les, deia.

A la botiga de can Guillermo i n'Isabel tenien una cadira de barber i els dissabtes compareixia el professional dels cabells i les barbes: es "Curro" des Castell, en Miquel Rotger de Sant Lluís, o algun altre de més maldestre, com un soldat de la bateria de Biniarroca o el fill d'un pagès.

També passava per les cases una cosidora, na Maria des Vinyot, que vivia a ses Barraques. Tallava els patrons de les camises de feina dels homes, que després cosien les dones de la casa, na Maria –com els araders– dinava on tingués el tornall. Na Joana "Gomileta", del camí Fosc, també feia roba d'home, calçons i camises.

Una emergència difícil de resoldre era la del metge. Al poble des Castell exercia el doctor Joan Saura, un home gros i un poc coix; en Paco Villalonga recorda que son pare l'havia transportat darrera la bicicleta des Castell fins a Trebalúger. Per la seva part, en Llorenç Seguí rememora una anècdota viscuda, quan tenia uns vint anys, amb el germà i també metge –a més de músic– Santiago Saura; el trobà amb les mans al piano del Casino des Senyors, de la plaça del Príncep de Maó; un cop avisat, en Situs partí veloç i arribà a l'entrada del camí Fosc amb la bicicleta abans que el doctor amb el cotxe.

En una altra ocasió agafà la bicicleta per anar a cercar na Guida sa comare, que vivia al carrer Lannion de Sant Lluís, quan arribà la llevadora, a peu, la criatura –n'Elvireta Carreras– ja era nada.

FESTES, BALLS I GLOSATS
Just acabada la guerra, van desembarcar les tropes "regulars" i mores a Menorca, part de les quals estaven aquarterades a Sant Felip. A Trebalúger van organitzar un ball, hi havia el batle des Castell, en Borràs "es Canteranet", i es van presentar els moros. Una al·lota no va voler ballar amb un moro i poc després acceptà un altre ballador, s'hi va moure una baralla desastrosa, de Sant Felip hi van acudir els militars a posar ordre, l'endemà trobaven trossos de tireta de pell per en terra.

A mitjan anys quaranta, si més no, l'entrada gran de la botiga de can Guillermo s'omplia de gent per sentir cantar qualque glosat, com a glosadors es recorden en Biel s'Arader, en Llorenç "Barato" (pare i fill) i en Perico "Seny". En Xisco de sa Torre Nova seguia el so de ses porgueres amb les mans com qui munyia.

Pels anys cinquanta Trebalúger també celebrava les seves festes. S'enramava una mica el pla de davant Can Delo i posaven el taulell de bar en el pati. Feien corregudes de sac, rompre olles i, fins i tot, uns anys es va fer una qualcada d'ases amb bandera i fabioler. Tampoc no hi faltava el ball a la nit amb músics com l'electricista maonès Rafel Saura, amb el saxo o Rafel Aguiló (de Sant Lluís), vocalista, maraques i pandero. Hi solia comparèixer la parella de guàrdies civils en bicicleta, de vegades n'hi havia que s'engataven i es barallaven entre ells, per separar-los, els "civils" es treien els cinturons i els ventaven amb les sivelles.

Per Carnaval, en Toni "Pendengo", un home que era molt de la festa, amb el carro feia un viatge d'al·lots disfressats de Trebalúger fins a Sant Lluís. Quan en Perico "Mal-Ric" ja tenia gramola, havien anat a passar vetlada i fer balls de casa a l'estància de Toraixa Vell. A la botiga de can Sebastià tenien unes quantes taules al menjador i els diumenges fosquet un grapat de veïns hi anaven a seure i jugar a les cartes. En aquesta botiga també s'hi havia fet ball, amb alguns dels músics esmentats o amb integrants de l'Orquestra Coll de Sant Lluís. Fonts confidencials asseguren que tots es pocavergonyes de Maó que festejaven, deixaven s'al·lota i venien aquí a ballar.

En un període que va de vint a quinze anys enrere, es van tornar organitzar les festes de Trebalúger, qualque vegada amb cavalls i tot, però no van tenir continuïtat. Trebalúger –com pertot arreu– ha crescut en població, però també en l'alçada de les parets seques, en canvi, ha minvat aquella estreta relació personal d'altres temps. Les classes a l'escola, les processons i les festes són rememorades amb enyorança per aquells que les van viure.