Ratzinger, el Dret i la reforma que queda per fer

Si Francisco de Vitoria -diu Oslé- cercà la reconciliació entre Modernitat i Cristianisme, Ratzinguer ha posat tota la seva potència intel·lectual al servei de la reconciliació entre Cristianisme i Il·lustració, un moviment filosòfic -aquest darrer- que, si l'haguéssim de resumir molt sintèticament, hauríem de dir que es desplega en la defensa de dos conceptes: llibertat i raó; d'ací que l'Església i, doncs, el Cristianisme, que tenen com a font la "revelació", hagin mantingut tradicionalment amb la llibertat i la raó (per tant amb el moviment il·lustrat) una relació difícil.

L'argument del papa Ratzinguer és el següent: a diferència d'altres religions, com el Judaisme o l'Islam, que parteixen d'un "dret religiós", el Cristianisme com a tal no té un sistema jurídic propi. No hi ha, per tant, un "Dret cristià" en sentit estricte. Així doncs, si l'ordenament jurídic és per a tothom -sigui creient o no creient-, aquest ha de ser inclusiu; per això, les eines que ha d'emprar no han de ser de cap manera religioses o teològiques. Per tant, "no em digui vostè, per favor, que això és just perquè Déu ha dit que és just. Doni'm altres raons", seria la frase que expressaria a un nivell pla aquesta idea.

De tota manera, la idea de Ratzinger no és de construir un "Dret sense Déu", sinó un dret que, si bé no depèn de la revelació -a aquesta només s'hi té accés per la fe i, per tant, per mitjà de la religió-, no es tanca a la dimensió transcendent de l'ésser humà. Als positivistes (jo sempre m'hi he inclòs), el papa ens diu que intentem connectar el nou Dret amb les altres ciències per mitjà de la naturalesa. Ell, doncs, no s'apunta a la clàssica visió dels iusnaturalistes, partidaris estrictes de la "Llei Natural" que pot arribar a excloure el dret de l'home a legislar "contra natura" (nosaltres, els positivistes, sempre hem dit que el problema dels "iusnaturalistes" és d'establir qui dirimeix que és natural i què no ho és), però sí ens diu que la voluntat humana només s'adequa a la justícia quan la persona s'admet com el que és, com un ésser no autocreat, a l'ADN del qual du impreses normes morals i jurídiques. I això em sembla que val tenir-ho en compte.

La separació Església-Estat

Una opinió de gran calat que ha dut a terme Ratzinger fa referència al Dret canònic, a aquest dret que, com he dit altres vegades, és estrictament humà, a pesar que reguli la vida d'una institució que és per essència divina. Ningú, diu el papa, no deixa de ser membre de la comunitat política pel fet de ser-ho d'una comunitat religiosa.

L'Església és, per això mateix, part integrant de la comunitat política en la mesura que viu dins d'aquesta comunitat. I això s'ha posat en evidència arran de l'escàndol d'abusos sexuals comesos per sacerdots catòlics que tant ha esquitxat el pontificat de Benet XVI i que ha fet sofrir el papa fins a l'esgotament a pesar dels reiterats intents, des de 1988 -tots fracassats- de lluitar contra la pederàstia a l'Església.

Avui, a partir de la doctrina emesa per Ratzinger, es veu fins a quin punt era equivocada i injusta la doctrina que alguns alts eclesiàstics -el Vaticà, per dir-ho sense embuts- aplicaven als casos, sempre lacerants, de la pederàstia quan entenien que les autoritats eclesiàstiques podien encobrir aquests abusos davant la jurisdicció civil, de la mateixa manera que un pare, una mare, un germà, no tenen l'obligació de delatar davant la justícia els delictes comesos pels seus pròxims. Amb aquesta doctrina, els bisbes, pel fet de ser pastors i pares espirituals dels sacerdots, podien encobrir els delictes d'aquests en matèria d'abusos sexuals amb la finalitat de protegir-los davant la jurisdicció civil per bé que havien d'aplicar el Dret canònic (dret intern de l'Església). Però res més.

Ratzinger ha estat radical en aquest canvi de paradigma, per bé que -amb tota seguretat- la seva decisió ha arribat tard i no pot ja resoldre els mals causats per molts sacerdots de l'Església catòlica que han abusat de menors al llarg dels anys. Tot i així cal valorar positivament el canvi.

Per al papa emèrit, la jurisdicció eclesiàstica -interna- no sols no exclou, sinó que ha de col·laborar amb la civil en totes les matèries de la seva competència. I això significa que l'Església, com a estructura social, està també sotmesa a l'ordenament jurídic civil dels Estats on actua. Per tant, per a la jurisdicció civil, el bisbe no és el pare i el pastor del sacerdot pederasta, sinó un ciutadà que té el deure de col·laborar amb la justícia civil. Tard, doncs, però la línia de transparència i claredat iniciada per Benet XVI és la correcta per posar punt final a aquestes misèries.

El pas que encara no s'ha donat

El pas que l'Església encara no ha donat, i que tanmateix jo espero veure al llarg del pontificat de Francesc, és la renúncia al privilegi que, dins l'estructura mundial, significa que el Vaticà sigui un Estat. L'Església no és -ni ha de ser- un Estat. Ho és perquè l'any 1929 convergiren dos tipus d'interessos que van permetre modificar l'status quo del papa i del Vaticà. D'un costat, cal referir-se als interessos de Pius XI, el qual s'adonà que potser no era tan mala cosa això de no tenir territori, sempre, que se li deixés mantenir la consideració (simbòlica, però alhora efectiva, en allò que fa referència al dret internacional) de "cap d'estat", amb tots els privilegis que això comporta. I de l'altre, hem d'esmentar els interessos d'un dictador com Mussolini (que provenia del socialisme i al qual, després d'haver implantat l'estat feixista a Itàlia, li donaven l'esquena totes les democràcies europees). Mussolini, en efecte, va veure el cel obert amb la signatura del pacte amb Pius XI, perquè amb aquest gest donava una mà a l'Església Catòlica (amb tanta influència a Itàlia i al món) i obtenia, així, adeptes per a la causa feixista, una causa que, per cert, tan tristos resultats va acabar dant.

El Tractat de Letran fou signat, doncs, pel Duce i pel cardenal Pietro Gasparri el dia 11 de febrer de 1929 i d'aquest acord naixia l'actual Estat del Vaticà, en un territori que amb prou feines té 44 hectàrees, amb una població aproximada de quatre-centes persones, i en el qual, curiosament, no hi neix mai ningú.

Els anys han passat però les coses no han canviat gairebé gens. Hi hagué, és cert, un gest simbòlic que no cal oblidar: el de Pau VI que, voluntàriament, renuncià a l'ús de la tiara com a símbol pontifici, però no renuncià al poder que, com a vertader cap d'estat, ostentava -i que els papes continuen ostentant-. I aquest és un poder estrictament terrenal (un poder que els permet dir als papes, sense por d'equivocar-se que "el meu regne sí que és d'aquest món", un poder que avui consagra la "Legge Fondamentale dello Stato della Città del Vaticano" aprovada sota el pontificat de Joan Pau II, la qual entrà en vigor el 22 de gener de 2001, i que, en el seu article primer, diu: "Il Sommo Pontefice, Sovrano dello Stato della Città del Vaticano, ha la pienezza dei poteri legislativo, esecutivo e giudiziario", text que consagra el Vaticà com una monarquia absoluta, com l'únic estat no democràtic d'Europa. I això, entre d'altres privilegis mundans, permet al papa de mantenir una estructura ministerial (els dicasteris), un dels quals (la dita "Segreteria di Stato") s'encarrega de les relacions diplomàtiques amb la resta d'estats, fins al punt que aquest reconeixement estatal del Vaticà, aquesta ficció a la qual cap papa mai encara no ha renunciat, li permet signar tractats internacionals, com a subjecte que és del dret internacional, i evitar que les jurisdiccions civils i penals d'Itàlia puguin jutjar casos tan flagrants com el del cardenal Marcinkus i les seves responsabilitats a l'IOR (la Banca Vaticana).

Suprimir l'Estat Vaticà, renunciar a aquesta ficció, és, em sembla, la gran reforma jurídica que té pendent l'Església catòlica. Única en el món que s'empara rere un Estat.