L’escanyament de les autonomies (1)

En efecte, si clicam damunt els resultats obtinguts a internet, observarem que la majoria procedeixen de Madrid i de les comunitats autònomes castellanes que, abans de ser-ho, mai no havien tingut ni la més mínima aspiració d'autogovern. És natural que aquells que no van demanar l'autonomia, ara siguin els primers que s'apunten al carro del desmantellament, i a la inversa: les comunitats amb un llarg historial de reivindicació, els territoris que van posar l'autonomia en el centre del debat polític de la transició, ara són també les més refractàries a deixar-se prendre l'autogovern assolit.

Sense negar que l'estat de les autonomies necessita una bona reforma, igual que tot l'entramat institucional en aquesta època de profundes transformacions, em fa tot l'efecte que primer s'ha fabricat i escampat la idea que les autonomies són ruïnoses («calumnia, que algo queda», diuen en castellà) i després s'ha fet tot el possible per convertir-ho en veritat. La política canallesca i demagògica sempre ha fet servir aquesta tàctica.

L'objectiu més important del PP és recentralitzar l'estat, tornar a la vella Espanya uniforme, pensada i dirigida des de Madrid en tots els detalls, encara que aquest model mai no hagi funcionat i, com convenen tots els historiadors excepte els carpetovetònics, el centralisme burocràtic sigui una de les principals causes de l'històric retràs d'Espanya en comparació amb els seus vesins europeus.

Per assolir aquest objectiu amb la mínima oposició de l'opinió pública, el PP necessita abans arruïnar el funcionament de les autonomies, ficar tots els pals possibles a les seves rodes per fer-les inviables, i aconseguir que, finalment, sigui veritat que l'Estat de les autonomies és una ruïna. Com ho fan? Bàsicament amb dues operacions combinades: d'una banda el bloqueig polític, per la via de la limitació legislativa o l'obstrucció executiva de la capacitat d'actuació de les comunitats autònomes; i de l'altra, l'ofec fiscal i financer, l'escanyament de la solvència econòmica dels governs autonòmics, l'obstrucció fins a límits insospitats de les mesures necessàries per solucionar els seus problemes. Tot, insistim, per poder dir —finalment amb raó—, que les autonomies no funcionen.

Com que el tema és complicat i no voldria ser superficial, dividiré l'argumentació d'aquesta tesi en dues parts. A l'article d'avui em centraré en l'aspecte polític, que és més senzill de plantejar. La setmana que ve recuperaré el tema des del vessant econòmic.

Pel que fa, idò, a l'aspecte pròpiament polític d'aquest ofegament, és obvi que hi ha una operació de gran envergadura. Va començar durant la segona presidència de José María Aznar, i el govern de Mariano Rajoy, amb l'alè d'Aznar al clatell i les directives de la FAES damunt la taula, l'ha continuada. La darrera concreció d'aquest operatiu va arribar fa només dues setmanes, amb la reforma de les administracions presentada per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i els ministres Montoro i Soria. La caverna mediàtica ha aplaudit amb entusiasme aquesta reforma perquè l'ha entesa perfectament: si finalment es duu a terme, significarà la liquidació pràctica del repartiment territorial del poder polític, la conversió de les comunitats autònomes en simples oficines administratives per executar allò que es dicti a Madrid i, per tant, el retorn del centralisme espanyol més castís.

La clau de volta d'aquesta reforma es diu que és l'eliminació de les duplicitats. La idea en principi és positiva, però la lletra petita mostra que l'eliminació d'organismes sempre va cap avall: en cas de duplicitat, han de ser les autonomies les que suprimeixin el seu organisme, no l'Estat. I açò és fer trampa, perquè quan es van transferir les principals competències a les comunitats autònomes, l'Estat no es va aprimar. Va traspassar el funcionariat que de fet ja estava repartit pel territori, però va mantenir unes estructures estatals buides i sense contingut, amb els seus càrrecs polítics i alts funcionaris. En realitat, si s'hagués prioritzat l'eficiència, fins i tot haurien d'haver desaparegut alguns ministeris sencers, que degut a les transferències es van quedar sense objecte. Anys després, quan la crisi econòmica pega fort, aquest mateix Estat que no va fer els deures quan tocava, ara dóna lliçons a les comunitats autònomes i les culpa d'haver duplicat els serveis de l'Administració.

És altament probable que al final d'aquesta operació l'estalvi en despesa i en funcionaris duplicats sigui mínim, i que en realitat visquem el procés invers de les anteriors transferències: alguns funcionaris que ara són autonòmics o del Consell Insular, d'aquí a un temps podrien tornar a ser funcionaris de l'Estat. Des de la perspectiva de Madrid, l'eficiència en la gestió és l'excusa. La raó de fons és qui té el poder, i Madrid sempre ha paït molt malament la pèrdua del poder absolut i centralitzat que ostentava des de l'arribada del primer Borbó a la Villa y Corte.

La setmana que ve continuarem amb aquesta reflexió, per analitzar les mesures econòmiques i les xifres concretes d'aquesta operació.