TW
0

Quin paper més lamentablement trist que està fent el president Bauzá, accentuant-ne els trets sipais a mesura que avança la legislatura! No puc evitar de fer aquesta reflexió, després d'haver rellegit Dies a Birmània, la gran novel·la de George Orwell sobre el colonialisme. El protagonista de l'esmentada novel·la és un birmà que treballa pels colonialistes britànics, anomenat U Po Kyin. Aquest home es passa la vida fent allò que plau als britànics, per intentar pujar en l'escala social i gaudir d'una millor consideració. Perquè els britànics l'estimin, s'humilia, es rebaixa, baveja com un desgraciat, s'agenolla, s'arronsa… i, tanmateix, només aconsegueix menyspreu per part dels colonitzadors.

L'home sap que fa mal fet, i pensa, com a mig creient en la religió budista, que en morir-se es reencarnarà en una bèstia inferior, si no aconsegueix, abans, rentar els seus pecats. Té pensat, amb la quantitat astronòmica de diners que ha anat acumulant mentre serveix els amos britànics, construir algunes pagodes. Pensa que, si construeix un parell de pagodes, segurament podrà tornar a reencarnar-se en un ésser humà, encara que sigui improbable que avanci cap a la llum pura. Però, ai las!, l'home pateix un atac just després d'haver-se jubilat, abans de començar la construcció de la primera pagoda. Al final de la novel·la, la seua dona, més creient que ell, s'imagina que s'ha encarnat en una granota o en una sargantana. "Segurament ara mateix se'l deu haver menjat una serp", sentencia la desconhortada viuda.

José Ramón Bauzá, fa uns dies, va fer una genuflexió que em va recordar diàfanament les d'U Po Kyin. En una conferència a Madrid, amb l'amo (llegeixi's Rajoy) davant, va ufanar-se d'haver estat el president que ha acabat amb la immersió lingüística a les Illes Balears. Només en una situació de caire colonial, podem imaginar el president d'un país vantant-se de treballar per carregar-se la llengua del propi país. O, com a mínim, de rebaixar-ne l'estatus.

Els presidents que no tenen la síndrome d'U Po Kyin sempre treballen perquè la llengua del seu país avanci, es consolidi, s'expandeixi internacionalment, sigui ensenyada per tot arreu, se'n coneguin les produccions literàries… I mai no en tenen prou. Si l'amo d'en Bauzá pot obrir una seu del Cervantes a Birmània, a Tanzània o a Gàmbia ho farà. I no trobarà que els aborígens de les illes Salomon puguin prescindir alegrament de l'espanyol. I, si en algun estat americà, decideixen que el castellà ocupi una posició secundària, hi haurà declaracions a tort i a dret queixant-se d'aquesta situació injusta i intolerable.

Però en Bauzá ja pot mostrar davant la metròpoli el mèrit d'haver aconseguit, des del seu punt de vista, que el català passi a ser una llengua secundària dins el sistema educatiu de les Balears. Ara s'haurà de veure si allò que consta sobre el paper s'acaba traduint en realitat a les aules, o si tendrem el començament de curs més calent des del principi de la transició a la democràcia.

En qualsevol cas, he trobat patètica la referència de Bauzá a la suposada eliminació de la suposada immersió lingüística a les Illes Balears. És cert que, pràcticament només en l'àmbit de l'Educació, el procés de normalització de la llengua pròpia ha avançat una mica. A la resta, lamentablement, l'espanyol domina completament. I tot això, a Bauzá no el preocupa. Està per la tria de llengua a l'Educació, però la rebutja, per exemple, al sistema judicial. O, com a mínim, no sembla que estigui disposat a fer res perquè sigui, com hauria de ser segons la legislació vigent, bilingüe.

Vist tot el que hem vist, especialment els últims patètics espectacles, m'atreviria a dir que José Ramón Bauzá, per salvar la seua ànima, no en tendrà prou construint un parell de catedrals.