Barco

Les illes tenen la dimensió de la pròpia imaginació. Si tenim una imaginació exuberant les illes esdevenen immenses. Si tenim una imaginació circumscrita les illes esdevenen minúscules com les que han estat traçades damunt els mapes. Si som dels primers, les illes ens semblaran un paradís. Si som dels segons, les illes ens semblaran un infern. Tot els paradisos tenen el seu arbre central. Tots els inferns tenen la seva caldera del diable. Quin és l'arbre central de Menorca? Quina és la caldera del diable de Menorca? Tenim tot l'estiu per endavant. Mentrestant ja es percep el canvi. La vibració de la ciutat va minvant a mesura que descendim cap a la mar. Fugim de la caldera del diable urbana que ens ha escalfat durant la resta de l'any. Els aires condicionats escupen el seu alè sofrós a les cames dels caminants. Els cotxes fumen un tabac que només intoxica els vianants. La mar fa la mateixa olor a qualsevol part del món. La mar fa olor d'algues podrides i de marisc. Però no és veritat. La mar fa olor de la mar. Ulisses va sentir la mateixa olor. És difícil d'assimilar-ho més de dos mil anys després. Mentre el vaixell enfila la proa cap al sud-est, l'alè del drac urbà et va perseguint. Ets sents segur. La ciutat de Barcelona és al·lèrgica a l'aigua. Sempre ho ha estat. Només t'arriba l'olor de sofre cremat que és contrarestat d'immediat pel fòsfor salí. Una certa nostàlgia. Una sensació de deixar-te qualque cosa important. El gas obert. El pany de la porta sense les dues voltes reglamentàries de la clau. Una aixeta sense tancar. Imagines que la casa on has passat tres estacions de l'any saltarà pels aires per culpa d'una explosió de gas. Imagines que els lladres entraran a ca teva i et robaran tot el que te'ns guardat. Imagines que l'aigua de l'aixeta que creus no haver tancat inundarà el pis i l'edifici sencer s'ensorrarà. Pots veure a la perfecció l'esvoranc.