TW
0

Els darrers dies d'agost, just abans de tornar a la feina, m'agrada posar ordre a l'habitació que a ca nostra anomenam «es quarto des llibres». Com que el paper s'acumula però l'espai no creix, no en queda altra que fer net, amollar llast, i deixar espai per al que ha de venir. És una activitat en bona part mecànica, però no del tot: la sorpresa de trobar-te amb un llibre, un dossier, uns apunts que ja ni recordaves, et refresca la memòria i et confronta amb allò que has fet en el passat. Mentrestant, al temps que omples capses per regalar o per tirar, el cap va i ve per allà on vol i et deixes navegar pels pensaments, com qui fa el mort damunt la mar i deixa que la corrent l'arrossegui.

Just fa tres dies arxivava un caramull de tríptics i quaderns d'exposicions visitades al llarg dels anys. Amb els ulls em mirava les imatges i textos dels papers, però tenia el cap un tros enfora. Donava voltes a la difícil situació en què començarem el nou curs escolar, a tots els centres educatius de Menorca en general, però d'una manera especial als tres instituts de Maó, castigats a començar el curs sense director. Quin panorama! La il·lusió i energia positiva que se'ns havia encomanat als centenars de participants a les Jornades de la Plataforma Edu 21, acabava de ser contestada des de la Conselleria amb la prohibició als directors dels instituts maonesos de començar el nou curs ni tan sols com a professors. És lamentable que, per obra i desgràcia d'una consellera menorquina, enguany tinguem l'inici de curs més irregular, més trist i incert d'ençà que l'educació és una responsabilitat autonòmica.

Mentre divagava per aquests pensaments ben poc optimistes, el fulletó que em va venir a les mans se'm va revelar com una metàfora plena de sentit. Era la guia d'una exposició meravellosa, celebrada l'any 2006 al Casal Solleric de Palma, de l'artista romàntic anglès John Martin (1789-1854). Martin és el gran mestre del gravat en clarobscur mitjançant la tècnica del mezzo-tinta, que consisteix a emprar la màxima concentració de negre perquè les zones blanques o amb menys tinta destaquin més, gairebé fins a brillar. Per contrast, a partir d'un negre gairebé total, les formes i els objectes es veuen amb més nitidesa.

Idò, no és açò el que està succeint ara mateix amb l'educació? El contrast és cada vegada més fort, més nítid i rotund. A una banda, mestres, pares i mares, membres d'associacions i representants del sector productiu es reuneixen per començar a perfilar un pacte per l'educació a Menorca. Des de l'altra banda responen amb més garrotades. A un costat s'ha parlat de pedagogia, de cooperació, de reptes, de reformar per construir. A l'altre costat només parlen de complir la llei, de sancionar i d'imposar per la força. A un costat hi ha la pluralitat, la suma de sensibilitats, la recerca del consens. A l'altre, una piconadora que imposa la seva majoria absoluta a maçades. A un costat hi ha l'aposta pel diàleg. A l'altra, la mala bava i la violència verbal, estimulada i corejada per dos diputats que, a través de Twitter, aquest estiu han fet un autèntic màster en mala educació. A una banda tenim el vídeo que resumeix les jornades d'educació des Mercadal (http://bit.ly/pacte-edu21), i a l'altra hi ha les declaracions dels màxims responsables de la conselleria d'Educació, que no deixen de tirar més llenya al foc.

La sensació d'incertesa és molt gran, i són molts els mestres que es demanen, entre el disgust i la perplexitat, què se suposa que hem de fer davant tanta acumulació de disbarats. Aquests dies en rallarem entre tots, i no tenc cap dubte que trobarem respostes, perquè ara l'educació a Menorca és com un clarobscur de John Martin: la potència de la fosca és tan intensa, que la llum, per poca que n'hi hagi, brilla encara més. A partir d'un negre gairebé total, les formes i els objectes es veuen amb més nitidesa.