Mirar cap a un altre lloc

Ignorar, per exemple, la manifestació de l'11 de setembre a Catalunya és un error. No es pot obviar la gernació que ha sortit al carrer perseguint un mateix objectiu. Minimitzar l'expressió popular, ignorar-la o fins i tot intentar desprestigiar-la no farà que la realitat canvïi. Toca moure fitxa. La política, diuen, és l'art de fer possible allò que el poble vol. I la petició del poble català, ara mateix, és decidir el seu futur. Si com a persones no podem triar el nostre propi destí, quin país és aquest? Ningú té dret a mantenir algú amb ell en contra de la seva voluntat. No seré jo qui digui si Catalunya ha de ser o no independent, però sí que defens que qui ho ha de decidir ha de ser el poble, tot el poble, i no uns pocs polítics des d'un despatx. Negar aquest dret és negar un dels drets bàsics de tota persona i comunitat, la de marcar el seu propi destí.

Ignorar, per exemple, que el curs escolar no comença amb normalitat és un altre equivocació. Un curs que s'inicia amb instituts sense directors, amb professors en vaga, amb enfrontaments constants... Açò no és normalitat. Dir-ho és voler tapar la realitat i faltar a la veritat. Els alumnes podran ser a les aules, sí, però la principal funció de l'escola, la d'educar, no es complirà perquè els educadors no hi seran.

Evidentment, cadascú té la llibertat de decidir si mira la realitat o la ignora. Ara, si qui mira cap a un altre lloc és qui ha de prendre les decisions, ja xerram d'una altra cosa. Que cadascú hi posi el seu qualificatiu.