TW
0

Amb l'arribada de la tardor m'agafa una mena de malenconia placera. Pensava que amb el pas del temps em passaria, que és llei de vida veure els bancs migs buits, el desaparegut somriure matriarca d'aquella veïna, la manera que tenia l'altre de demanar si tot anava bé. Seients de compromisos, d'actituds, un sentiment molt entranyable que es manté en les vivències dels vius. Una paraula, una xerrada, la narració de qualque experiència -agreujada pels durs moments econòmics- que els fa caure una llàgrima. Tenen nostàlgia d'uns anys millors. Pateixen per un fill, per un nét, per l'esposa o l'espòs, per les necessitats que creixen amb la mateixa mesura que sobreviuen una jornada. Temps de propina que indica que els dies neixen de més a més, però sense l'afegitó dinerari per no passar pena.

S'han destemperat amb la noticia de la "sostenibilitat de les pensions", una tisora que arriba per la via de la desvinculació de l'IPC que empobrirà els jubilats retallant el seu poder adquisitiu. La puja de l'IVA, de l'Impost de la Renda, la tarja sanitària, els costos farmacèutics, l'increment de l'IBI, l'augment de les factures de l'aigua i la llum... amb un mínim salari que "sosté" els darrers anys de la vida.

Darrera la cantarella de "Si hay algo que no tocaré seran las pensiones", el Govern de Mariano Rajoy modela la veu d'una manera ben curiosa. Estalviaran 33.000 milions, només amb l'indicador de revalorització proposat, l'any que ve l'estalvi de la Seguretat Social serà de 810 milions. A partir del 2015 l'augmentaran de manera progressiva fins arribar als 5.000 milions d'euros anuals de 2019. Discursiva sorprenent, des del punt de mira quotidià, perquè no hi ha ningú, ningú, que compti els números de manera més ordenada, calculada i computada en valors que els nostres jubilats i pensionistes. D'aquí a després, pot ser, Espanya ja no sustentarà aquest Govern.

Amb l'enyorança pels que ja no hi són i l'espina pels "tocats", somiejo un demà col·lectiu, aquell qui ralla d'oferir un futur de major prosperitat.