A TIL passat

El qui avui us escriu aquestes retxes ha mantingut, durant tot aquest temps, un respectuós i premeditat silenci pel què fa a aquesta qüestió, llevat d'una petita referència, gairebé com de passada, en el paràgraf final del meu darrer article. Jo no voldria que aquest silenci pogués ser interpretat com una manca de suport a tota la comunitat educativa balear i, repeteixo, molt especialment menorquina en la seva batalla per mantenir un model d'immersió lingüística en català -en el català que es parla a les Illes, evidentment- que ha donat nombrosos fruits positius en els darrers 30 anys. Al contrari, el que de cap manera jo pretenia era que un pronunciament meu sobre aquest afer, escrivint com escric des de Catalunya, arribés a semblar aquí, a Menorca, com una mena d'intromissió.

Ara, aquell decret inicial ja ha estat convalidat, amb rang de llei, pel Parlament, gràcies a la majoria absoluta de què hi disposa el Partit Popular. L'endemesa ja està feta, ja es una lamentable realitat i crec arribat el moment d'endegar, tal com m'agrada fer en els meus escrits, una sèrie de reflexions. La primera d'elles no és altra que destacar la valentia de la comunitat educativa illenca en tot aquest procés. Perquè una vaga indefinida d'un parell de setmanes, o més, representa un bon nombre de sacrificis, de caire econòmic i retributiu per als professionals del sector, però també per als pares i mares, que han hagut d'adaptar la seva vida quotidiana a la situació anòmala en el seu dia a dia de que els seus fills -per tal de secundar ells, els pares, la mobilització- no anessin a escola. I uns i altres han acceptat pagar tot aquest peatge amb decisió, amb entusiasme i amb una gran dignitat.

El segon aspecte que vull destacar és, precisament, que els fets que van originar tota aquesta problemàtica comencessin a la ciutat de Maó. I ho dic des de la perspectiva històrica de qui va conèixer en profunditat la Menorca de finals dels anys 70 i recorda molt bé com la població oriental i més poblada de l'Illa era, també, la més castellanitzada en l'expressió oral dels seus habitants. Per això dono molt més valor a la indignació de la societat maonesa per l'expulsió dels tres directors i, a la vegada, aquesta constatació demostra, en la meva opinió, que aquell procés de 30 anys d'immersió lingüística a què abans he fet referència no ha estat en absolut endebades i que ha transformat -jo pens que molt positivament, en un pla d'absoluta normalitat- els hàbits lingüístics de la societat.

2 No puc deixar d'analitzar, evidentment, l'aspecte més polític i jurídic de tot aquest contenciós. I el primer que he de dir és que estic absolutament d'acord amb l'editorial des Diari de fa cinc o sis dies. «El trilingüisme pot ser positiu, però no d'aquesta manera», és a dir, a cop de decret, o de decret-llei, m'és ben igual. Perquè la força dels vots no pot anar mai en contra de les aspiracions de la societat (és a dir dels qui els han donat aquesta força); del programa electoral amb el que el partit del Govern es va presentar a les darreres eleccions (que apostava per una relació fluïda i positiva amb la comunitat educativa) i finalment, senyors del PP, en contra del marc normatiu -l'Estatut d'Autonomia i sobretot, la Constitució- que vostès tan reiteradament invoquen en altres qüestions de l'actualitat de la política estatal.

Per això, quan el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears resol -i no li manca pas la raó- que no té competències per suspendre una norma amb rang de llei, és lògic que el Partit Socialista de les Illes Balears i algun sindicat com la UGT anunciïn la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat davant del Tribunal Constitucional. Especialment quan, com a mínim el primer, pot disposar del suport de 50 senadors del PSOE com a part legitimada per interposar-lo. I comprenc perfectament a la mateixa UGT i al sindicat majoritari en el sector, l'STEI, quan asseguren que la limitació de l'aplicació immediata del TIL a les etapes d'infantil i primària no és suficient. Perquè aquests són, precisament, els nivells educatius en els que els alumnes configuren amb més facilitat la seva personalitat i la seva identitat lingüístiques.

No vull acabar aquest article sense congratular-me de la readmissió a la feina dels tres directors expedientats. Però crec molt fermament que la seva degradació a professors rasos, és a dir sense les responsabilitats directives per a les quals havien estat escollits pels seus companys no és la millor expressió de la democràcia de la que tant s'omplen la boca els qui ara governen a Espanya i a les Illes.