Mariners en terra

Feia temps que no trepitjava l'illa. Els gratacels infinits, les ciutats que mai s'acaben i els països llunyans sempre capten la meva atenció. Però cada cop, sigui on sigui, hi ha moments en què busco un racó de mar, un oasi a la vora del paisatge urbà. Com si m'ofegués sense ell. Quiet i silenciós, fa gust a casa, es menja el soroll dels cotxes i ens deslliga de l'ombra de l'estrès, l'angoixa i el cansament. És veritat que, cada cert temps, ve de gust no conformar-se amb el blau del cel i voler també el de les ones. I cap lloc millor que Menorca per retrobar-se amb aquest color. I seure a sobre d'una roca o damunt l'arena a mirar cap a l'horitzó i esperar que les aigües apaguin la llum d'un sol que sembla fet de foc. O passejar per la platja descalç, acompanyat per la remor de la mar, que conta mil-i-un records a cau d'orella.

Com deia Marta Madrigal, poeta i assagista, el mar fa gust a nostàlgia amb una mica de sal. A banda de relaxar, té la capacitat de fer venir a la memòria moments ja viscuts anys enrere. És com si, amb cada onada, arrossegués un instant passat cap a l'arena. Qui no s'ha assegut mai a contemplar les seves anades i vingudes, i s'ha descobert a sí mateix imaginant? Recordant quan de petit hi anava amb els pares o les vegades que hi ha nedat amb els amics. Què s'hi veu, quan es mira el mar? té la capacitat de fer recordar però també evoca altres pensaments. És font d'inspiració. Per això costa no tenir-lo a prop i haver d'acontentar-se amb aigua dolça. L'illa no seria illa si no fos pel mar, i un illenc no és illenc si no se l'estima.