El cos de les dues vides

El dia que va néixer, ja va ocórrer un fenomen estrany, la mare el va parir de part natural, tan natural com són els dolors, contraccions, bufs i crits que solen acompanyar aquestes coses. Fins aquí seria un fet normal, incloent l'alegria que comporta un nou nadó.

Al poc de néixer el primer, sorprenent a tots els que estaven presents, la mare va patir noves contraccions i tot el procés d'un nou part, mentre rebufava i empenyia amb totes les forces, espantada va dir, que en venia un altre.

Per segona vegada en un dia la mare havia patit tots els símptomes d'un nou part, però sense cap fruit.

Aquell nen, amb la temença que ell tenia de sí mateix de saber que no era com els altres, pels estranys succeïts que de ben petit ja li anaven passant, ben prest va tenir la sensació de que mai estava sol, vegades succeïa que les coses que pensava fer, ja se les trobava fetes; més d'un cop, a l'escola les matèries que l'avorrien i que ben poc estudiava, a l'hora de les proves de final de curs les treia amb notes que el feien mereixedor de nominacions d'honor.

Quan la seua esma està prou madura per adonar-se'n de tot el que l'envoltava, estaria en aquells moments a voltes dels quinze anys, va ser conscient que dins seus hi vivia un altre intel·ligència que obligava a l'únic cos que tenia a fer un esforç que en certs moments creia que no ho podria suportar, va ser conscient que ell també era un altre.

Després de llargues i profundes meditacions va arribar a la convicció que del fet misteriós que se li havia estat donat en podria treure profit, va pensar que la breu, mesquina i fugitiva vida que la majoria dels mortals tenen, és poca cosa, ell era sabut de que tenia dues vides, no sabia perquè, però en aquell temps ja en tenia consciència.

Durant els primers anys de jovenesa, l'acord entre els dos o millor dit entre les dues esmes va ser prou coincident, una sabia el que l'altre pensava i feia, al principi fou com un joc en els dos s'hi sentien bé, no els plantejava cap conflicte.

Les coses començaren a anar a la torta en el temps on la creixença del cos que suportava va anar madurant la intel·ligència, els sentiments, la visió que s'obre al davant de cadascú i com no, el caràcter, el com serà aquell bordegàs mentre visqui.

Durant un temps, un temps on les dues esmes van haver de pactar, el conviure dins el mateix cos va ser acceptable, poc a poc però, les lluites de primacia, d'imposar-se una intel·ligència a l'altre van fer insuportable continuar vivint juntes.

Quan dos germans, amb cos i esma pròpia, no se duen bé, quan els seus sentiments són divergents, quan el plantejament vital de cadascun va per senders diferents, poden separar-se i seguir vivint, això no era possible en ell.

La primera proposta imaginada per una de les esmes que, és clar, l'altre en va tenir coneixement de cop, va ser la mort, una de les dues havia de morir per sortir de dintre del cos que els donava la vida, no fos el cas que el propi cos que mantenia les dues esmes vives, no ho pogués aguantar més i la mort seria per les dues.

Durant un temps les esmes s'anaven vigilant l'una a l'altre, no fos que en un moment, en un descuit la mà assassina d'una d'elles donés compliment a la proposta necessària de matar al germà.

L'existència que se li havia estat donada aquell home, l'home, l'home de les dues vides, no era justa, quanta gent amb una vida esquerpa d'ànima, una vida amb la que no estaven conformes, pagaria amb or l'esma, la de l'altre, que a ell li sobrava!

Seria aquesta una bona solució?, va pensar, ben segur que no; era sortir d'un cos on les dues esmes que hi convivien eren iguals -no de pensament però si de potencia, de força- per anar a compartir un cos amb la intel·ligència malmesa, no compensava l'esforç.

Què caldria fer doncs, va pensar l'home, per tenir una vida digna?, com podria trobar un cos nou per ell o per l'altre, un cos viu i buit d'esme?

Posar en viure dignament -es va respondre l'home a si mateix- la voluntat que el suïcida posa en destruir la pròpia vida, és l'esforç que cal fer.

Les dues consciències van estar d'acord, aquella podria ser una bona proposta, buscar un home que la seua vida i el seu cos se li hagués fet insuportable.

L'home que té prou força per deixar mare, dona, fills o pare, amics, l'home que deixa vanitats, somnis i estimacions, el goig de menjar i beure i no tem d'entrar voluntàriament a la nit sense alba, l'home que és capaç de trencar-ho tot amb el suïcidi, seria home a trobar, el cos on una de les dues intel·ligències que ara conviuen juntes se podria fer seu aquell cos, donar-li una nova vida més digne.

Decidit el com assolir la dignitat de viure, ara faltava amb qui, on trobar una persona jove cansada de viure, no servia qualsevol, un estimbat voluntàriament amb el cotxe no servia, ni ofegat, ni amb les venes tallades, ni emmetzinat per medecines, calia trobar un d'aquest suïcides que quan ja tenen la mort a la gorja, si pogués tornaria arrere.

Fa un temps que les dues esmes que varen néixer el mateix dia jo no comparteixen el mateix cos.

L'altre viu en el cos d'un home que cansat de patir una vida que no li agradava va decidir acaba amb ella.

Si us trobeu un dia amb el cos habilitat per l'esma que va abandonar la germana de naixement, cansada de mal viure, us dirà que no va usurpar el cos de ningú, que aquell cos no es va suïcidar mai que tan sols va perdre l'enteniment que no el deixava viure en pau, us dirà que aquell és el cos de dues vides.