Les velos i el seu cementiri

Ara bé, el que més em va sorprendre de la crònica d'en Llorenç va ser que la major part d'aquestes bicicletes es trobassin en bon estat de conservació. Açò descarta, pens jo, que la gent de Ciutadella abandoni les seves velos quan parteixen de vacances com sol passar, lamentablement i arreu del món, amb les mascotes i molt especialment amb els cans. Crec que deu ser més aviat a l'inrevés. Que, per causa de la crisi, molts turistes que visiten l'Illa a l'estiu prefereixen comprar-se una bicicleta que no pas llogar un cotxe. Això els evita pagar el censal diari, els quilòmetres recorreguts i la benzina emprada. Els deu sortir molt més a compte, m'imagino. I, quan tornen cap a ca seva, ja no prenen les velos dins l'avió, evidentment, i les deixen abandonades. Aquest ha de ser, a tall de conclusió a les meves reflexions, el principal motiu pel qual les bicis -en perfecte estat, insisteixo- no hagin estat mai reclamades.

El fet de desplaçar-se en velo és un costum molt arrelat des de fa uns quants anys. Ho vaig poder comprovar per primera vegada el 1989 a Amsterdam, una ciutat molt plana i bordejada per canals. Amb el temps, aquest hàbit s'ha anat estenent. Sense anar més enfora, a Barcelona, jo visc en plena Gran Via, a l'indret on aquesta artèria es transforma en sortida del trànsit rodat vers el sud de Catalunya. L'elevat nombre de vehicles a motor que circulen a qualsevol hora va fer que, ben igual que a l'extrem meridional de la Diagonal, l'Ajuntament optàs per habilitar carrils bici a les mateixes voreres d'aquests carrers. Jo he de reconèixer que no m'he acabat d'apuntar a aquest exercici tan saludable, que no practico des que tenia vint i pocs anys. Però sí que em toca fer ziga-zagues per escapolir-me dels ciclistes cada cop que davall de ca nostra per llençar els fems.

Ciutadella és una població molt plana, com Amsterdam o com el centre de Barcelona. Per tant, la pràctica del bicing hi és del tot recomanable. I els habitants de Ponent s'ho han cregut. Record aquesta darrera vegada que hi vaig estar visquent i fent-hi feina com, per exemple, la major part dels companys i companyes de la redacció es traslladaven a cobrir les diferents informacions que els havien estat assignades en les seves velos. No descobreixo res si dic que aquest vehicle permet rapidesa en els desplaçaments i evita embussos de trànsit, a la vegada que no contamina el medi ambient i enforteix, en canvi, el cor, els braços i les cames del ciclista, tota la seva musculatura, en definitiva, tot el seu cos.

Per això considero un fet molt positiu que, dalt la Sala, la regidora de Governació, Juana María Pons, hagi proposat als seus companys de consistori no destruir les bicicletes sinó facilitar-ne la reutilització, per mitjà de dues possibilitats que estan actualment en estudi. O bé cedir-les a alguna ONG com Càritas o la Creu Roja o adjudicar-les en una subhasta assequible als ciutadans. Posats a triar, si «Es Diari» dedicàs a aquest afer (i no sé si, hores d'ara, ja ho haurà fet) una de les seves enquestes diàries, jo clicaria a l'interior del cercle de la segona opció, la de la venda pública que permetés als ciutadellencs i les ciutadellenques adquirir les velos a un bon preu i gaudir-ne en la seva vida quotidiana. Amb açò no vull ser titllat d'insolidari i no ho som, us ho ben assegur. Al contrari, crec que l'Ajuntament faria molt bé de dedicar l'import de les postures que resultassin guanyadores a la subhasta, a les ONGS abans esmentades, entre d'altres, per descomptat.