Enlà

Un milió nou-centes vint-i-sis mil sis-centes vuitanta-una persones! Fantàstic. M'encanta la gent. M'encanten aquestes dades. Precises, inqüestionables; deixant el nombre un a la coa de la xifra, a la vorera del precipici, a la vorera de la mar. Deixant el solitari un amb un peu damunt l'escaleta de l'avió i l'altre en suspensió, enlà. Deixant el carismàtic un amb la maleta a la passarel·la del vaixell i el cos dins la nau. I els interrogants juganers que aquest un va deixant: i els navegants que arriben a les illes a bord d'un iot d'un veler estan comptabilitzats? I si una de les persones que ha estat comptada per aquest exacte i admirat institut estadístic balear surt nedant a mar obert, és restat de la xifra final? Des de la seva fredor, l'estadística és creativa i estimula la imaginació, encara que els exemples extrems exposats ens indiquen que tampoc no se l'ha de santificar com una ciència amb una incidència inapel·lable damunt la realitat. L'estadística ralla de fets consumats. És com el passat. Si el coneixem, ens ajudarà a no repetir els errors que s'han comès amb anterioritat. Si el coneixem, els podrem evitar. Però exigeix una acció i també un esforç. Sense aquesta energia humana l'estadística és només una dada objectiva i prou. Gel oblidat i conservat durant milions d'anys dins el cor d'una glacera. Hi és però no repercuteix en el nostre present quotidià.

O SÍ, PERÒ AMB UNAinfluència residual. L'efecte papallona, el pinyol que es llança a les costes i les dèbils ones concèntriques que arriben a l'altra riba. Però havia començat rallant de les llistes, les germanes pobres de les estadístiques. Els personatges de l'escriptor que va causar furor a finals dels vuitanta i principis dels noranta del segle passat amb llibres com «Menys que zero» i «American Psycho», Bret Easton Ellis, feien llistes per ordenar el caos generacional de la seva desorientació. Avui diumenge n'he feta una, de llista. A veure què vos sembla. És la llista de les deu millors cançons que s'han escrit i s'han composat mai en castellà. El deu és important, és el nombre màgic de les llistes: «Currucucú Paloma» de Tomás Méndez, interpretada per Caetano Valoso; «Gracias a la vida» de Violeta Parra; «Alfonsina y el mar» d'Ariel Ramírez i Félix Luna, interpretada per Mercedes Sosa; «Tiempo y silencio» de Pedro Guerra, interpretada pel mateix cantautor canari acompanyat de Cesaria Evora; «Angelitos negros» d'Andrés Eloy Blanco i Manuel Álvarez Maciste, interpretada per Antonio Machín; «Te recuerdo Amanda» de Víctor Jara; «Los ejes de mi carreta» de Romildo Risso, interpretada magistralment per Atahualpa Yupanqui... Ep, en falten dues cançons per arribar a les deu. Ho deix a les teves mans, estimat lector, completar o no aquesta llista de cançons que, quan les escoltes, tenen el poder de transportar-te enlà. «Enlà» fa referència a l'adverbi «enllà», però escrit i pronunciat amb la grafia antiga. A pesar de la seva antigor, es una paraula viva a Menorca i, sobretot, amb el significat d'estar suspès en l'aire, sense descansar damunt cap cos sòlid; castellà, «en vilo». També vol dir embadalit, com extasiat; castellà «en babia», «alelado». A la nostra illa existeix la locució «Estar enlà com Mahoma». Hi ha estudiosos que relacionen aquesta locució amb l'etimologia del mot: estar enlà com Mahoma fa pensar que enlà podria venir de en Alà, i estar enlà significaria originàriament «estar en Déu». La gent explica l'esmentada locució dient que Mahoma, dins el seu sepulcre, s'aguanta en l'aire, gràcies a una combinació d'imants.