Quan només ets un número

El moviment nazi i tota la barbàrie de mort i destrucció que comportà és un fenomen històric singular i que no és equiparable amb cap altre. Vull dir amb açò que estic absolutament en contra de l'ús a la babalà que es fa avui dia dels termes «nazi» o de «nazisme» per definir persones i moviments actuals. Cal ser curosos amb els conceptes i adjectius perquè al seu darrera sempre hi han situacions específiques, del passat i del present. Banalitzar el nazisme és una manera de deshonrar la memòria de les víctimes d'aquell horror. Vagi per endavant aquest advertiment perquè en cap cas considero que, pel que explicaré a continuació, els mossos d'esquadra de la Generalitat de Catalunya siguin nazis.

Ara bé, també és cert que lluny d'haver assimilat les lliçons de la història, fins i tot de la més recent, que encara no tenim esborrada, no filem massa prim, no depurem les institucions i per açò en situacions concretes es repeteixen mecanismes i procediments que haurien d'estar del tot descartats, propis de quan la policia era l'òrgan repressor d'una dictadura. De l'experiència amarga de donar número a les persones, hauríem d'haver après que els cossos de seguretat en cap cas poden fer ús d'argots amb números i llenguatges que implícitament deshumanitzen i que preparen les psicologies al maltractament. Ignoro què ensenyen a les acadèmies de policia, però està clar que en Democràcia haurien de formar als futurs membres de seguretat en l'ètica al respecte als drets de la persona i que no tot val per gros que sigui el crim que es persegueix.

El passat 6 d'octubre va morir en un carrer del barri del Raval de Barcelona Juan Andrés Benítez pels cops i coces que li van donar, en ser detingut, vuit mossos d'esquadra. Des del moment que es van fer públiques les gravacions de vídeo de dos veïns que des dels seus balcons van poder gravar l'episodi de la detenció es va veure clar que, en vocabulari dels superiors polítics dels mossos, s'havia donat mala praxi (fitxem-nos amb la perversió del llenguatge, buit de connotacions morals) i que s'havia comès un autèntic crim.

El cas està en mans d'una jutgessa i els mossos imputats ja han declarat manifestant que en cap moment van fer mal al detingut i que va ser ell mateix el qui es va lesionar donant-se cops al cap. Tot plegat és tan escandalós que ben segur el pes de la justícia caurà a sobre d'aquests policies. Però si un és atent i posa ulls fits a les gravacions transcrites de les converses telefòniques que van mantenir els mossos que estaven en el barri del Raval en el moment dels fets amb els companys de la central d'operacions, se n'adona que un crim com aquest es pot produir en qualsevol altre ocasió perquè tot el llenguatge emprat en la conversa esta amarat d'una inhumanitat que no es fruit de la casualitat; el cas del Raval no és una desgràcia.

En les comunicacions, el suposat delinqüent a qui van apallissar fins a morir era un 70 (segons l'argot dels policies) i quan semblava que ja era mort un 60. En cap cas era una persona. Amb aquest llenguatge no hi caben ni matisos ni consideracions humanes com que Juan Andrés Benítez, persona que vivia sol, es trobava alterat perquè li havien robat el seu ca; que la topada que havia protagonitzat amb un veí que creia li havia pres l'animal, motiu de la intervenció dels mossos, encara l'havia posat més nerviós. Res, era només un número.

Però ni el director dels mossos ha dimitit ni ha estat cessat, ni el conseller d'Interior de la Generalitat s'ha disculpat. És evident que ens trobem amb un problema polític. El comportament d'un cos de seguretat ve donat per un protocol i per una formació. Els caurà el pèl als de baix, però els polítics responsables del mal aprenentatge de fornades i fornades de mossos quedaran impunes.

Les persones no som números i, tot recordant els camps nazis, és la primera lliçó ètica que haurien de aprendre tots els futurs policies de la Generalitat, de l'Estat espanyol i de qualsevol altre lloc del món.