Tres veces te engañé

La pintura andalusa i castellana del segle XVII (Murillo, Zurbarán, Valdés Leal, Velázquez...) correspon a la realitat andalusa i castellana d'aquell segle, però condicionada en gran part per la visió -i els interessos- que en tenien els qui van encarregar tals obres (monarques, nobles, ordres religiosos...). Més de tres-cents anys més tard, ara, continuam valorant la bellesa d'aquelles pintures, i no n'és obstacle que la societat actual d'Andalusia i Castella sigui diferent de la que reflecteixen aquelles imatges.

Amb les obres d'art popular passa exactament el mateix. Les cançons del Mèxic de fa més de mig segle ens segueixen agradant, però ¿continua la societat mexicana tan masclista com quan Ràdio Menorca retransmetia les cançons de Jorge Negrete, aquells anys en què tants de nosaltres érem encara al·lotets? No ha evolucionat per ventura Mèxic i la seva gent? Continua la societat d'aquell país amb el fort masclisme que li atribuíem?

Sigui com sigui, el que no podem fer és voler deduir com pensa i sent en el present una determinada societat basant-nos només en cançons -o altres manifestacions artístiques- d'un passat que comença a ser llunyà. ¿Deuen fer encara els mexicans lletres com aquella, tan coneguda, que diu: "Cuando viaja Pancho Villa necesita dos vagones: uno para sus mujeres y otro para sus c..."?

Podríem trobar fàcilment exemples de tot açò que dic en moltes altres societats. Ara em ve al cap Sicília i el cinema italià. La joventut actual d'aquella illa, ¿segueix vivint encara segons la rígida i asfixiant moral sexual que ens mostraven ja fa més de cinquanta anys unes pel·lícules -comèdies i drames- que encara ens plau de veure? Jo diria que no. Hi posaria la mà al foc.

Tornem, però, al tema de Mèxic i les seves ranxeres. Mentre redact aquest escrit escolt una vegada més, interpretada per Joan Báez, El preso número nueve, cançó que narra la brutal reacció d'un home davant la infidelitat de la seva dona. A continuació en sentiré una altra, més pròxima en el temps, també sobre el tema de l'adulteri, Tres veces te engañé. En aquest segon cas, però, qui es venja és la dona, bé que de forma no tan dràstica com la de la primera cançó.

Resulta que el preso número nueve, que era un hombre muy cabal, es trastoca per l'engany de la seva muller, i no solament l'assassina, juntament amb el seu amant, sinó que, condemnat a mort, abans de ser executat diu al seu confessor: «Padre, no me arrepiento ni me da miedo la eternidad (...) Voy a seguir sus pasos. Voy a buscarlos al más allá». Com que no en té prou amb la matança comesa, el seu orgull ferit el du, obsessionat i amb l'oremus perdut, a prosseguir la seva venjança en una segona existència, ultraterrenal.

Tard o d'hora el masclisme provoca la reacció en contra per part de les dones i de qui s'hi solidaritza. A Tres veces te engañé, la protagonista de la història, malgrat queixar-se de les aventures amoroses del seu marit, va aguantant, resignada. «Yo que tontamente siempre te era fiel», diu. Però, quan ja n'està prou farta, es comporta altrament, i, tal com ens explica, «Hoy fue diferente: me topé con alguien». Trobada ben aprofitada, ho diu ben clar: Tres veces te engañé, sense ocultar el motiu respectiu de les tres veces: «La primera por coraje, la segunda por capricho, la tercera por placer». I remata la cançó i la venjança amb aquestes paraules: «Y después de estas tres veces, no quiero volverte a ver».

Al·lots, com canvia el món!

UNA SUGGERÈNCIA: Recoman als lectors -sobretot a les senyores- que vegin i escoltin per internet el vídeo en què la cantant mexicana Paquita la del Barrio interpreta, amb passió, impecablement, la cançó Tres veces te engañé. Si els agrada, poden escoltar-li, també, "Que me perdone tu perro".